Els nous reporters

Una baralla al carrer entre dues expersones que acaba amb una de les dues a terra sagnant pel cap. Ha passat, algú ho ha gravat, el vídeo s’ha fet viral a les xarxes socials i l’han emès algunes cadenes de televisió. I ja està. Durant la baralla se senten expressions de qui està gravant, de l’estil: "¡¡Hoho, quehohegravattot!! ¡¡Quan vegin el vídeo fliparan, tio!!"

Són... els nous reporters, els intrèpids "periodistes" del segle XXI, els successors de Carl Bernstein i Bob Woodward, els nous Lou Grant que pretenen passar a la glòria digital per no haver mogut un dit per evitar un xoc i que s’han dedicat a gravar-ho.

Una baralla que comença per un detall tan senzill com una empenta involuntària, una mirada inapropiada a la parella d’un dels dos, o discutint per aparcar primer en una plaça de la zona blava... Però què importa el motiu, perquè aquests vídeos els veiem tan sovint en els mitjans i a les xarxes que qualsevol imatge similar ens sembla normal. I no ho és.

Magazins i informatius de les televisions es nodreixen de vídeos com aquest, habitualment verticals, i que obliguen els editors de les cadenes de televisió a posar unes franges verticals als costats per adequar la imatge. Pengen el vídeo a les xarxes socials, això sí, amb una marca d’aigua enorme perquè al telenotícies quedi clar que l’han gravat ells. I després ni van a la policia, ni realitzen cap denúncia. El passen per WhatsApp a quatre amics i fins i tot demanen diners a algunes televisions.

Notícies relacionades

L'Editorial de Cristina Villanueva: Any nou, les mateixes pors

La BBC i Winston Churchill

Poques hores després de penjar-lo es veuen acusats i saturats perquè en el bar més pestilent del barri, anomenat Twitter, els comencen a posar on els correspon: que per què puges el vídeo sense el consentiment de ningú, que per què apareix la matrícula d’un cotxe, que el nen que surt de fons no en té cap culpa... Mirin: tinc la percepció que últimament hi ha massa nervis, massa violència.

Per això diria que a tots ens convé veure un vídeo vertical qualsevol, d’uns deu segons, en el qual observem un cavall que està pastant tranquil·lament en un prat mentre mou la cua amb moviments balancejats. Si és un vídeo ha de passar alguna cosa. Falten cinc segons i no apareix cap humà que s’acosti perquè el cavall li faci una guitza. Doncs no. S’acaba el vídeo i ni passa ningú ni passa res. I l’única cosa que passa és la vida.