Ningú besa Carlos Latre

En el duel entre Motos i Broncano, els mascles alfa de la tele, ha mort fora de focus Carlos Latre, el programa del qual, Babylon Show, es va estavellar contra terra amb tanta crueltat com els Cuentos chinos de Jorge Javier. Jo no en vaig veure ni un, així que vaig contribuir amb el meu gra de sorra a sepultar-lo, però, al saber que el cancel·laven per la seva audiència irrisòria, sí que vaig córrer a la web de Mediaset. Volia veure si aquest producte que col·lectivament havíem condemnat amb la nostra indiferència valia la pena. Ara crec que Babylon Show hauria pogut ser alguna cosa, trobar el seu lloc, si la impaciència o la histèria de la cadena haguessin aguantat una mica més.

Els tretze capítols de Babylon Show que queden en el digital com a record exhibeixen un equip que gira, cada vegada més àvid, entorn d’un presentador desorientat. Es veu perfectament com passen en pocs episodis de la recerca d’un to a un frenètic campi qui pugui en què Latre alterna imitacions, entrevistes massa semblants a les de Motos i comentaris d’actualitat sense mullar-se, entre travestis i cupletistes, com si la baixa audiència hagués creat pel seu compte un híbrid entre El hormiguero i el molt més revellit Esta noche cruzamos el Mississippi.

Notícies relacionades

El mòbil

L'Editorial de Cristina Villanueva: Entre Números i Silencis

Si en el primer episodi van a tot gas portant Luis de la Fuente (van fer un 10% de share i els va superar una reposició d’El hormiguero), en l’últim porten els actors d’una sèrie de Mediaset i després porten a Jorge, el de Gran Hermano 1, aquell de "qui em posa la cama a sobre". Latre acabaria el seu programa dient que no estaven en cap guerra i que només havien volgut entretenir, però això semblava més conseqüència de la resignació que de la voluntat, perquè en el primer episodi desafiava amb veu de Javier Milei els seus competidors a una batalla. Encara que els seus competidors aquell dia encara no havien tornat de vacances.

No obstant, tot i que a Babylon Show no va arribar a existir ni el to, ni el ritme ni un fet diferencial més enllà del seu presentador, hauria sigut aconsellable aguantar una mica més o almenys canviar-lo de franja en comptes de cancel·lar-lo, per veure si el talent del seu equip trobava la seva veu sense l’ombra permanent de la competició. L’últim episodi, d’escassa mitja hora que es va dedicar gairebé per complet a anunciar altres productes de la cadena, reflectia una tristesa que anava més enllà de la derrota: tanta feina, tanta gent i, al final, res.