LA FOGUERA
Déus paralímpics

Partim de la base que detesto l’esport, tant en la versió pràctica com en la contemplativa, perquè soc tan gandul que fins i tot em cansa veure’ls córrer estirat al sofà. Partim d’aquesta base, dic, i des d’aquí, perquè no hi hagi equívocs amb la meva reputació, llanço la pregunta que em corroeix: ¿per què es consideren secundaris els jocs paralímpics respecte als olímpics? ¿Per què la paraolimpíada va després de l’olimpíada, quan la major part del món n’està tip?
No sé posar-me uns mitjons sense rondinar i de sobte, a la pantalla, apareixen una sèrie de senyors i senyores sense braços que neden, sense vista que tiren amb arc, sense aptitud social que juguen en equip, sense cames que corren: ¿no estem davant l’espectacle més gran que pot donar l’esport? ¿Aquests atletes paralímpics no són el decantament més pur de tots els motius que empenyen els ganduls a veure com d’altres s’esforcen?
Que un atleta que porta entrenant tota la vida i està en ple ús de facultats superi un rècord és un mèrit, ningú ho discutirà. Massa gent competeix per la mateixa medalla perquè quan l’assoleix, després d’una gesta salvatge, no rebi l’aplaudiment de les masses parasitàries de l’esforç aliè. Malgrat això, si l’esport competitiu en general ens parla de la superació i el sacrifici, la contemplació d’un atleta paralímpic que parteix de la base d’una cadira de rodes converteix l’atleta convencional en una mena d’estafador. ¡Amb el cos i la ment a ple rendiment qualsevol es calça unes malles i surt disparat a fer salts amb una perxa!
Notícies relacionadesÉs com si em compares un escriptor que ve de família d’escriptors i periodistes i acadèmics i es va criar en les millors escoles amb un que encara era analfabet als onze anys i va viure al Marroc fins que va aprendre espanyol per la televisió: si parlem de mèrit, la novel·la del segon sempre tindrà una cosa especial. I per més elements que la novel·la del primer tingui a sobre de la del segon, hi ha alguna cosa en Mohamed Chucky que no pot aconseguir tenir Paul Auster.
Veig a la tele Guo Jincheng, un xinès que porta sis medalles nedant sense braços. No treu el cap de l’aigua en tota l’estona i el seu crani rapat avança amb la velocitat d’un dofí. I Teresa Perales, amb un cos que s’atrofia lentament i l’obliga a canviar de disciplina. No hi ha res més de tant espectacular.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Tendències en salut L’ashwagandha, el suplement que conquista dones en la menopausa: «M’ha tret la boirina del cap»
- 53 anys d’història Un tresor fotogràfic, en perill
- Estrena televisiva ‘OT 2025’ arriba amb un nou jurat i un programa d’humor
- Més d’un milió de catalans prenen Diazepam i altres ansiolítics
- El model territorial Hisenda prepara la seva alternativa de finançament singular per a Catalunya
- Discurs davant dels parlamentaris socialistes Sánchez demana l’expulsió d’Israel de totes les competicions esportives
- Castells La Colla Vella de Valls regna en una diada del Primer Diumenge de Santa Tecla 'total' a Tarragona
- Durant el segon trimestre Els aranzels de Trump llasten la indústria més del previst i l’economia catalana retalla el seu creixement
- ACTUALITAT BLAUGRANA Flick se surt amb la seva: de l’avís dels egos al triomf d’«un equip»
- Aquest estiu El ‘top manta’ es dispara a Catalunya: 139.200 falsificacions requisades valorades en 26 milions d’euros