LA FOGUERA
Déus paralímpics

Partim de la base que detesto l’esport, tant en la versió pràctica com en la contemplativa, perquè soc tan gandul que fins i tot em cansa veure’ls córrer estirat al sofà. Partim d’aquesta base, dic, i des d’aquí, perquè no hi hagi equívocs amb la meva reputació, llanço la pregunta que em corroeix: ¿per què es consideren secundaris els jocs paralímpics respecte als olímpics? ¿Per què la paraolimpíada va després de l’olimpíada, quan la major part del món n’està tip?
No sé posar-me uns mitjons sense rondinar i de sobte, a la pantalla, apareixen una sèrie de senyors i senyores sense braços que neden, sense vista que tiren amb arc, sense aptitud social que juguen en equip, sense cames que corren: ¿no estem davant l’espectacle més gran que pot donar l’esport? ¿Aquests atletes paralímpics no són el decantament més pur de tots els motius que empenyen els ganduls a veure com d’altres s’esforcen?
Que un atleta que porta entrenant tota la vida i està en ple ús de facultats superi un rècord és un mèrit, ningú ho discutirà. Massa gent competeix per la mateixa medalla perquè quan l’assoleix, després d’una gesta salvatge, no rebi l’aplaudiment de les masses parasitàries de l’esforç aliè. Malgrat això, si l’esport competitiu en general ens parla de la superació i el sacrifici, la contemplació d’un atleta paralímpic que parteix de la base d’una cadira de rodes converteix l’atleta convencional en una mena d’estafador. ¡Amb el cos i la ment a ple rendiment qualsevol es calça unes malles i surt disparat a fer salts amb una perxa!
Notícies relacionadesÉs com si em compares un escriptor que ve de família d’escriptors i periodistes i acadèmics i es va criar en les millors escoles amb un que encara era analfabet als onze anys i va viure al Marroc fins que va aprendre espanyol per la televisió: si parlem de mèrit, la novel·la del segon sempre tindrà una cosa especial. I per més elements que la novel·la del primer tingui a sobre de la del segon, hi ha alguna cosa en Mohamed Chucky que no pot aconseguir tenir Paul Auster.
Veig a la tele Guo Jincheng, un xinès que porta sis medalles nedant sense braços. No treu el cap de l’aigua en tota l’estona i el seu crani rapat avança amb la velocitat d’un dofí. I Teresa Perales, amb un cos que s’atrofia lentament i l’obliga a canviar de disciplina. No hi ha res més de tant espectacular.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Educació Sánchez reduirà per llei les hores lectives del professorat
- Apunt La sort va salvar Fermín
- Seguretat viària ¿Es podrà circular a més de 120 km/h? Els canvis que venen a les autopistes i autovies europees
- El Govern aprovarà l’embargament dimarts després de superar els esculls
- El Rei agraeix a Al-Sisi el seu paper per a un alto el foc a Gaza
- Natalia de Santiago, experta en finances: "A Espanya hi ha moltíssima aversió al risc, gent poruga que els ho transmet als seus fills"
- Cas Koldo El jutge manté pres Santos Cerdán tot i que avança que sortirà abans de complir sis mesos a la presó
- Tribunals Sandro Rosell davant la jutge del cas Negreira: «amb 250 euros per informe com podem comprar àrbitres»
- Urbanisme i educació Més de la meitat de les escoles de la metròpolis de Barcelona conviuen amb entorns «crítics» per a la salut dels nens
- Noves inversions La modernització dels aeroports catalans: més espai a la pista i millors accessos