Déus paralímpics

No sé posar-me uns mitjons sense rondinar i de sobte, a la pantalla, apareixen una sèrie de senyors i senyores sense braços que neden, sense vista que tiren amb arc, sense aptitud social que juguen en equip, sense cames que corren: ¿no estem davant l’espectacle més gran que pot donar l’esport? ¿Aquests atletes paralímpics no són el decantament més pur de tots els motius que empenyen els ganduls a veure com d’altres s’esforcen?

Que un atleta que porta entrenant tota la vida i està en ple ús de facultats superi un rècord és un mèrit, ningú ho discutirà. Massa gent competeix per la mateixa medalla perquè quan l’assoleix, després d’una gesta salvatge, no rebi l’aplaudiment de les masses parasitàries de l’esforç aliè. Malgrat això, si l’esport competitiu en general ens parla de la superació i el sacrifici, la contemplació d’un atleta paralímpic que parteix de la base d’una cadira de rodes converteix l’atleta convencional en una mena d’estafador. ¡Amb el cos i la ment a ple rendiment qualsevol es calça unes malles i surt disparat a fer salts amb una perxa!

Notícies relacionades

Una experiència més que religiosa

No faré crítica sobre els Sanfermines

És com si em compares un escriptor que ve de família d’escriptors i periodistes i acadèmics i es va criar en les millors escoles amb un que encara era analfabet als onze anys i va viure al Marroc fins que va aprendre espanyol per la televisió: si parlem de mèrit, la novel·la del segon sempre tindrà una cosa especial. I per més elements que la novel·la del primer tingui a sobre de la del segon, hi ha alguna cosa en Mohamed Chucky que no pot aconseguir tenir Paul Auster.

Veig a la tele Guo Jincheng, un xinès que porta sis medalles nedant sense braços. No treu el cap de l’aigua en tota l’estona i el seu crani rapat avança amb la velocitat d’un dofí. I Teresa Perales, amb un cos que s’atrofia lentament i l’obliga a canviar de disciplina. No hi ha res més de tant espectacular.