‘Escraches’ a la Fira del Llibre

Notícies relacionades

Sandra Barneda

L’ascensor i el temps

Detesto els escraches. És fantàstic que la gent estigui en contra dels escraches. Seria penós que algú digués una burrada, com ara que increpar algú a l’espai públic perquè les seves idees et disgusten és un xarop democràtic. Passa el mateix amb les cases: no s’ha d’anar a la casa d’un altre a faltar-li al respecte. Mai. Falta educació, sobretot a les universitats, on passa bastant sovint. Els estudiants jueus han creat una xarxa de suport a Espanya: des que va començar això de Gaza han tingut problemes. Allà també passa que un conferenciant amb una ideologia que surt dels marges d’una organització estudiantil no encaixa, i tens un ciri muntat. Una minoria d’energúmens fastigueja una xerrada amb el boicot en comptes de discutir idees en el torn de preguntes.

L’horda no és un interlocutor. No escolta. Una o dues persones són perfectament capaces de comportar-se com una horda. Una petita horda, patètica, es va acostar a la caseta on firmava Fonsi Loaiza. L’any passat em va increpar una senyora a la Fira del Llibre. Va ser la meva primera vegada. No la coneixia de res i estava furiosa amb mi. No va passar de ser un moment incòmode. No em vaig sentir impel·lit a escriure sobre això. No va ser res comparat amb tota la gent maquíssima que ve cada vegada. Tampoc no sé si aquella senyora va venir per l’auge del feixisme a Europa. Ni tampoc sé si Fonsi Loaiza i Antonio Maestre s’haurien posat de part meva. Estic gairebé segur que sí. Els escraches sempre han sigut el mateix.