La pantalla no es toca

Bé, però, ¿per a què serveix l’escola? "Es podria dir que per a res", respon amb ironia flegmàtica. Vet aquí a un home a qui l’escola li importa massa com per veure en ella un mitjà amb el qual aconseguir unes finalitats o, pitjor encara, com un producte o una fàbrica de productes. "L’escola no és una mediació, sinó un cim. És un lloc que té sentit per si sol".

Notícies relacionades

Santos Cerdán i l’ortografia

El Mundial de Clubs a la televisió

Esquirol no evita en el seu llibre les polèmiques, sinó que passa perplex pels seus flancs. Tots els ítems o dilemes del debat desfilen per les seves pàgines, però ho fan amb la laxitud de l’argila a les mans d’un artesà. Això té una relació directa amb la seva visió de l’ensenyament: Esquirol, que és un filòsof de la proximitat, col·loca al costar del verb "aprendre" un altre de més infreqüent: "tocar". Ho fa en el sentit de les coses que es poden manejar amb les mans: les que no ens desborden, les que poden ser contingudes perquè no ens converteixen en esclaus o en addictes, i que fins i tot poden ser assumides. En aquest sentit, planteja que l’escola sigui un lloc de resistència davant el flux desbordant del món digital, on tot sigui manejable.

Es podria pensar que les pantalles es toquen, perquè les grapegem cada dia, però Esquirol, pendent del flux interminable que hi corre, ha sabut veure que no: les pantalles no es toquen. ¿Llavors cal treure-les de l’escola o s’ha d’instruir els nens en l’ús? Ni una cosa ni l’altra, opina. La tècnica es pot adoptar, mai adaptar-s’hi, perquè qui l’adopta pot desconnectar, però qui s’hi adapta, ja no. "Almenys al riu d’Heràclit es podien banyar; en aquest nou riu del flux, els peus mai toquen l’aigua. El materialisme que necessitem és el dels peus i el de les mans, d’agafar, acariciar, treballar les coses. Un materialisme amb un lema inesperat: ¡Tocar!".