LA FOGUERA

Art rupestrea l’hotel

juan soto ivars

Entre els serveis que els hotels de gamma mitjana i alta ofereixen als seus clients, destaca i resplendeix per a mi en primer lloc, per sobre dels barnussos eteris, la maquinita de cafè Nespresso i l’assortiment de coixins per a tots els geps, cosa que només puc descriure com una aposta decidida per l’art per part de les cadenes hoteleres. Quines exposicions de pintura rupestre sobre porcellana blanca tan boniques ens brinden als clients amb l’eliminació sistematitzada de l’escombreta del lavabo. Els meus lectors m’agrairan aquesta derivada escatològica: almenys avui no estic parlant de política. Una sèrie interminable de viatges de treball arreu de la geografia espanyola m’ha decidit a abordar públicament aquesta qüestió. ¿A qui se li va acudir? ¿En quin moment? ¿Amb quina finalitat?

Un dilema envaeix el client d’hotel cada vegada que s’asseu al tron blanc per expulsar el llast que la natura ens imposa com a pagament pel luxe de disfrutar de la gastronomia: ¿ara què coi faig jo amb això? Després d’un parell de consultes a la cisterna que tenen sobre l’obra l’efecte de l’aigua sobre l’aquarel·la, el client, pantalons i roba interior pels turmells, podrà buscar amb malaptesa per tot arreu la solució senzilla a l’embolic, però no la trobarà mai. Desolat, mirarà (sense sensibilitat artística) el suggerent dibuix, enriquit per una nit de cubates, i rebutjarà sotmetre’s a una psicoanàlisi amb el test de Rorschach per la urgència d’arreglar el despropòsit.

¿Deixar-los-el a les cambreres de pis? ¿Cridar-les personalment per mostrar a aquestes dones tan sacrificades el nostre talent pictòric duodenal? ¿Esperar d’elles l’aplaudiment, potser? ¿Un pin, l’enhorabona?

Notícies relacionades

No, sota cap concepte. El respecte i cura pels que fan de la nostra estada una experiència higiènica i confortable ens obliga a destruir les nostres pintures d’Altamira. I així, pantalons i calçotets per terra, un acaba agenollat, fent grans boles de paper higiènic, que aplica amb les seves pròpies mans a la humida exposició. Un s’humilia, sí, per no humiliar ningú, i recorda amb la pinzellada (cada vegada més perillosa) la mare de qui va considerar que mantenir l’escombreta era menys higiènic que treure-la.

Un altre dia us parlaré de les espectaculars projeccions d’Avatar i Els Barrufets que he vist als banys de l’Ave.

Temes:

Art

Inicia sessió 0 Comentaris

Està passant, però ¿ho estàs veient?

Davant del dubte, sempre Serrat