Mira al Japó... ¡i corre!

A l’horitzó s’insinuen altres apocalipsis amb informes de la Comissió Europea, el Banc d’Espanya i la pràctica totalitat dels indicadors econòmics, però tornem a descobrir que, per electoralisme i cultiu de la popularitat, els nostres dirigents prefereixen el no res, permetre que el problema s’engreixi lluny i ens atropelli després convertit en imparable. "Total, serà demà i governaran uns altres", sembla que pensin. Em refereixo a l’efecte combinat de l’envelliment i la caiguda de la natalitat: la inevitable caiguda del sistema de les pensions tal com l’hem conegut.

Com en els primers compassos de la pandèmia calia mirar a Itàlia, penso que avui cal mirar al Japó. És un país molt diferent de la resta, sí, però alguna cosa es pot aprendre de la seva experiència. En portada (TVE) va emetre un documental de 40 minuts, Japón ¿és un país para viejos?, sobre el fracàs de les nacions que deixen de concebre nens, ho aposten tot a l’individualisme i envelleixen. Si en la revolució microelectrònica el Japó es va convertir per als occidentals en "el país del futur", alguna cosa ens està dient "el futur". El 20% de la població reclusa del Japó són vells: acaben a la presó per haver robat menjar o medicaments i prefereixen la garjola a una vida a la intempèrie.

Notícies relacionades

‘Joc de cartes estiu’ emprèn noves rutes gastronòmiques per Catalunya

Mònica Terribas destapa els abusos a l’Opus Dei: «S’hauria de compensar el mal psicològic a tanta gent»

El futur són mòduls de presidi que semblen residències i testimonis com aquest: "Em sentia sola, però ara a la presó em sento acompanyada. En llocs com aquest, encara que sembli estrany, fas amistats". No és la teva àvia: ets tu. La cinquena part dels més grans de 70 anys continua treballant amb la piràmide poblacional invertida, amb aparellaments escassos i estèrils, amb una baixíssima taxa d’immigració.

A Europa volem pensar que la immigració ens traurà les castanyes del foc demà, però ja coneixem les tensions socials derivades. Hi ha moltes distopies esperant; només la valentia col·lectiva les pot destruir, i no hi ha res que ens agradi. Si més no sabem una cosa: el Japó no ha de ser el nostre país del futur.