Silvia, dona del bisbe Novell, cansada de tanta befa

Es preguntava Ustrell: "¿Per què ens ha fascinat tant aquesta història?". Permeti’m una precisió: més que fascinació, el que va provocar en els mitjans va ser una estrepitosa conya. I jo crec que Silvia Caballol s’ha prestat a aquesta entrevista, la primera a la tele, precisament per queixar-se d’aquesta befa. Va assenyalar criatures concretes (Dani Mateo a El intermedio, Risto Mejide a Todo es mentira, i fins i tot sor Maria Caram) com a exemple d’aquesta terrible construcció que s’ha fet sobre ella: "¡El Xavier l’exorcista i jo la satànica!", deia amb neguit. És comprensible el seu dolor. No obstant, hauria de considerar les pintoresques característiques del tema.

Notícies relacionades

El que comunica l’Església

‘La casa nostra’, la ‘sitcom’ de Dani de la Orden amb què 3Cat recuperarà l’esperit de ‘Plats bruts’

En el programa En el punto de mira (Cuatro, novembre del 2021) ens van oferir el relat de l’exorcisme que va practicar aquest bisbe sobre una jove que "havia fornicat", la qual cosa era senyal que "portava el diable dins". També en una conversa amb el periodista Albert Om (El convidat, TV3, novembre del 2013), vam poder conèixer el seu ideari: el matrimoni homosexual o l’ús del preservatiu són pecats gravíssims que condueixen a l’infern. Que Novell de cop pengés la birreta obispal, es casés –en un primer moment pel civil, ara ja també per l’Església– amb una psicòloga i escriptora de llibres eròtics i de sectes, i que finalment entrés a treballar en una indústria de semen per a la inseminació de porcs, home, són ingredients no inventats, sinó reals, totalment irresistibles per a l’espectacle de la tele. Més deplorable devia ser, com també va explicar ella, la mesquinesa que van rebre de bona part de la cúria, excepció feta del papa Francesc, que els ha tractat de manera "exquisida, tolerant i paternal".

Ha agradat molt l’al·legoria que ha utilitzat Silvia Caballol com a resum del seu amor: "Va néixer com una flor entre les pedres". És una metàfora molt bonica. A mi em va agradar encara més quan va advertir: "El Xavier no s’havia enamorat mai. Estava convençut que Déu li havia donat el do del celibat. I, de sobte, als 50 anys d’edat, ¡pum!". ¡Ahh! Aquest "¡pum!" és una onomatopeia molt oportuna. I eloqüent.