La guerra dels ninots

Em fa pensar que quan donem tanta importància a la pallissa d’un ninot som ninots nosaltres: obedients als fils invisibles del poder, que espera que ens comportem de certa manera davant un estímul o discreta estirada del fil, i que constata que ens movem al compàs i es fa amo de nosaltres. La sobirania de l’individu acaba on comença la manipulació que no es discuteix, que no molesta, que es defensa com si la idea empeltada per la necessitat política d’un altre se’ns hagués acudit a nosaltres mateixos. Un abocament tòxic disfressat de brollador.

Notícies relacionades

‘Joc de cartes estiu’ emprèn noves rutes gastronòmiques per Catalunya

Mònica Terribas destapa els abusos a l’Opus Dei: «S’hauria de compensar el mal psicològic a tanta gent»

Ha dit Juan Lobato, preocupat pel pim-pampum al ninot-pinyata de Sánchez, que en algun moment aquesta violència simbòlica farà sortir de polleguera i algú rebrà una plantofada pel carrer. Sembla oblidar que aquestes plantofades, empentes, pedrades i d’altres ja les hem vist, recentment, per part dels seguidors més hiperventilats dels partits que recolzen el seu govern. S’ha atacat físicament en parades de partits polítics de dretes, en els últims anys, un bon grapat de vegades. S’han enderrocat carpes de propaganda, s’han fet escraches i s’ha arribat a les mans en alguna ocasió. A aquelles persones que llavors denunciàvem el fet, se’ns titllava de fantasiosos, d’exagerats. No passava res, perquè no li passava a qui importa.

El més al·lucinant d’Espanya és que a Euskadi, amb escorta, havien d’anar les víctimes i no els criminals. Pot ser que ara l’espiral violenta continuï creixent o que s’aturi. Jo preferiria la segona. Però per més escarafalls que faci el poder, a mi no em convenceran que la caricatura del poderós o el linxament d’un ninot amb la seva efígie és més important que fer el contrari del que vas prometre i titllar de ficció el que tots recordem. Per exemple, el 2017.