La crítica de Monegal: Quan les núvies es casaven de negre

 El primer record, per exemple, l’ha portat el Lluís, de la localitat de Blancafort. Era el carnet de la Falange que li van fer quan era petit. Amb 8 o 9 anys el van enviar als campaments de l’OJE (Organización Juvenil Española) i Om s’estremia ressaltant amb angoixa el franquisme dedicat a impregnar també les generacions més tendres. El Lluís va explicar que gent uniformada li feia cantar cada matí el ‘Cara al sol’, i que l’‘adoctrinaven’ contínuament. «Quan va morir Franco, per exemple, ho vaig sentir. Ara penso ¿com va poder ser? En aquells anys creia en moltes coses en què ara no crec». ¡Ah! Om es va estremir molt quan va sentir el Lluís dient que va sentir la mort del dictador.

Doncs sí, en aquells anys 1940-50 i 60, als nens –sobretot als de poble– ens enviaven a l’estiu als campaments de Falange. I a Barcelona, una immensa multitud de catalans aclamava Franco entrant per la Gran Via, amb vehicle descapotable, amb l’alcalde Porcioles. L’adoctrinament de què ens ha parlat el Lluís és veritat. Qui sap si d’aquí uns altres 50 anys, cas que hi hagi un altre programa similar a TV3, potser surti un altre Lluís parlant-nos d’altres adoctrinaments, més recents. ¡Ah! La història d’un país sempre és un vendaval de doctrines que es van superposant. És una manera d’anar movent el poble. 

Notícies relacionades

Variants tòxiques, la tele i la pols blanca

Valències de l’hafni, o com perdre 100.000 euros

De tots els objectes per al record i l’emoció jo destacaria el vestit de núvia, negre, amb què es va casar el 1926, a la Ràpita, l’àvia Rosa. El va portar la seva neta María José. Deia: «Es va casar de negre per raons econòmiques i per raons de dol». Sí, el vestit de núvia era negre perquè era el trist reflex del color d’aquell temps, un temps de dol permanent. Aquest programa d’Om forma part d’aquest intent de fer país des de TV3. Una cosa similar fa, amb un altre format, Quim Masferrer amb ‘El foraster’. El focus de la tele fon memòria i emoció. No hauria de ser una tasca instrumentable. Com en el camp de la neurocirurgia, és bàsica la serenitat, l’equilibri i la delicadesa.