La crítica de Monegal: ‘Grand Prix’, nostàlgia d’un parc juràssic

Notícies relacionades

La crítica de Monegal: Votar amb peus d’ànec, l’‘efecte ZP’ i Felipe desaparegut

La crítica de Monegal: Xiripa al billar, la carambola Waterloo

O sigui, franja infantil i zona d’edat amb nostàlgia. Estic d’acord que hagin retirat aquella clàssica competició del programa, la de les vaquetes. Eren bèsties de veritat, i tot i que va ser una prova molt popular, veure-les posades en aquella tauromàquia de cartoné i porexpan, era molt punyent. No està demostrat que els animals tinguin sentit del ridícul, però recordo una vaqueta que van treure l’estiu del 2.000, a la qual deien Juliana, perquè en un moment donat ens van oferir un primer pla dels seus ulls, i la seva mirada era humida i fugissera, a parts iguals. O sigui, plorava i volia escapar-se. Ara la vaqueta és una criatura humana disfressada, i hi han afegit un dinosaure, també de disfressa. Això del dinosaure és oportú. S’agermana al plató amb Ramón García, que també forma part de la gran època dels presentadors dinosaures. Ho dic amb admiració i en positiu. Eren aquells anys, fèrtils, del període cretàcic de l’entreteniment a TVE. La seva tornada, a l'estil parc juràssic, ha agradat. És sorprenent no obstant que la prova dels ‘Troncos locos, aquests rul·los que giren sobre palangana aquàtica, i que provoquen grans mastegots i capbussons en els concursants, és sorprenent, deia, que continuï divertint tant. Avui ho ofereixen, constantment, i amb infinites variants, a TikTok, Instagram Reels i Youtube shorts.

La base d’aquest concurs continua sent la confluència de dos pobles, dues localitats, que s’ajunten a Madrid per competir. Aquest estiu per part de Catalunya participarà la localitat de Cervelló. Fa 18 anys hi van participar Llers, Tossa de Mar, Les Franqueses del Vallès, Castell d’Aro, Tordera, Blanes, Vilamalla... ¡Ah! Potser a través d’‘El Grand Prix’ intenten la vertebració de l’Espanya invertebrada. El 1997 hi participava Murchante, localitat de Navarra famosa per la seva fèrtil horta, i Ramón García va preguntar: «Senyora alcaldessa, ¿què tenen els seus melons que són tan bons?». I ella va contestar: «Són grossos, dolcíssims i saborosos». Aquell estiu Murchante es va col·lapsar de viatgers i visitants, atrets per una descripció tan apassionant.