La crítica de Monegal: Mai arribaràs a alcalde si la tele no et fa burla

Li acaben de dedicar un esquetx llarg, gairebé una opereta, a José Luis Martínez-Almeida, candidat del PP. L’han tret estirat a l’interior d’una urna, al temple de l’Església Aznarista, i monsenyor Wyoming li deia: «Minyonet, petitet, escolta la profecia de l’Aznaríssim». I ens van posar el recent avís d’Aznar, l’autèntic, en què fa el següent sil·logisme: Sánchez necessita els ‘indepes’ catalans i bascos per mantenir-se en el poder, ‘ergo’ si continua de president, el preu que pagarà és una ‘consulta’ sobre la independència a Euskadi, i una altra a Catalunya. I l’escolanet Dani Mateo s’estremia. Home, com a sil·logisme no sembla inversemblant. Aquí el més estrany és que la profecia causi un ensurt. Vistos els sondejos d’opinió, enquestes i tendències actuals de la ciutadania d’Euskalerria i Catalunya, els que s’haurien d’espantar són els que anhelen la ‘consulta’.

Notícies relacionades

Santos Cerdán i l’ortografia

El Mundial de Clubs a la televisió

Profecies al marge, el més interessant és el que ha hagut de pensar Almeida després de veure la paròdia sobre ell mateix. Jo crec que ha d’estar contentíssim. No hi ha res pitjor per a un polític que aspiri a guanyar una elecció que els humoristes de la tele facin com que no existeix. La paròdia, fins i tot la més descarnada, proporciona dos impagables plus: visibilitat i popularitat. Són ingredients imprescindibles. Sempre m’ha semblat que la constant broma que fan a ‘El intermedio’ sobre la senyora Ayuso, en lloc d’enfonsar-la, la impulsa. Si guanya per majoria absoluta, hauria d’enviar-li a aquest programa un detall, un regalet. Per l’impagable servei prestat, tot i que sigui involuntari i busquin exactament el contrari del que aconsegueixen. 

Al ‘Polònia’ (TV-3), des que ha començat la campanya per l’alcaldia de Barcelona, reparteixen el sarcasme molt millor. El seu parodiat preferit ja no és només Trias. Ara fan la caricatura dels quatre que tenen més expectatives. És més equitatiu. A Colau, Collboni, Trias i Maragall els treuen en pla conjunt musical. A mi em recorden aquella banda tan tremenda que va néixer a Mollet del Vallès, els ‘Mojinos Escozíos’.