La crítica de Monegal: L’espardenya de Jill Biden i la ministra sense veu

Una reportera ha investigat la compra de la primera dama nord-americana, i ens l’ha ensenyat: unes espardenyes de l’acreditada indústria Castañer, de Banyoles, de la col·lecció 2022 Terra, Mar i Aire. ¡Ah! Una compra tan nostrada, els ‘TN’ de TV-3 no l’haurien d’haver passat per alt. Aquestes imatges posen Catalunya en l’epicentre mundial per la via de la sabata. I el més meravellós: la reportera, després de parlar amb el Víctor, l’encarregat de la botiga, ha certificat que la senyora Biden ha pagat les espardenyes. És una dada històricament reconfortant. Explica la llegenda que una altra primera dama, anomenada Carmen Polo de Franco, es passejava per les joieries d’aquest mateix barri de Salamanca, s’emportava alguna peça que li agradava, i diuen que no pagava.

Notícies relacionades

Una experiència més que religiosa

No faré crítica sobre els Sanfermines

LA MINISTRA SENSE VEU .– Una altra imatge d’actualitat que està excitant els teleanalistes polítics és la que han protagonitzat les ministres Rodríguez i Montero. Els periodistes preguntaven a la senyora Montero pel tema del Marroc, i contestava la ministra Rodríguez mentre la Montero es mantenia callada. Vista la seqüència, l’estampa resultava bastant surrealista, la veritat. Diuen que ho tenien assajat, però els ha faltat art. Haurien d’haver recorregut a un bon ventríloc, tipus ‘els ninots de Mari Carmen’. Si la ministra Montero hagués sigut ben ensinistrada en ventrilòquia, a cada pregunta que li feien podia haver respost movent els llavis, com si parlés, però en realitat la veu la posaria la seva companya, la ministra Rodríguez. Haurien aconseguit el mateix, és veritat, però almenys haurien protagonitzat una vetllada de notable valor teatral.

Deia Albert Om dilluns a ‘Els matins’ (TV-3) que si finalment Dèmbelé marxa serà el primer jugador que, després de viure cinc anys aquí, se n’anirà sense que l’hàgim sentit parlar mai. I advertia: «Jo, del Barça, me’l quedaria, amb l’esperança d’escoltar-li la veu alguna vegada». El ‘cas Dèmbelé’ és un exemple de ventrilòquia clàssica: parla per ell Moussa Sissoko, el seu tremend mànager.