Tu i jo som tres

La crítica de Monegal: Classes de pispes: el Dioni, el més simpàtic

La crítica de Monegal: Classes de pispes: el Dioni, el més simpàtic
2
Es llegeix en minuts
Ferran Monegal
Ferran Monegal

Crític de televisió

ver +

Gairebé a mitjanit A-3 TV està emetent ara una sèrie documental, unes semblances, uns retrats, dedicats a plasmar la trajectòria de xoriços importants de la ‘celtibèria xou’ (‘Yo soy...’). Van començar amb Ruiz Mateos, van continuar amb Jesús Gil, després Mario Conde i ahir li va tocar al Dioni, el pintoresc lladre que el 1989 va robar 289 milions de pessetes d’un furgó blindat.

Home, no hi ha color. Cap dels molts xoriços que ha donat, i dona, la història peninsular, cap, només el Dioni, concita un nivell de simpatia popular tan extraordinari. ¡Ah! Aquest sí que ha sigut un xoriço planer. Quan va acabar el seu breu període carcerari es va adonar de seguida que la tele era el seu lloc natural. En alguna ocasió recordo haver-li sentit dir: «Ara soc popular, és un altre tipus de condemna». Però era una actitud i res més. La seva incrustació, el seu protagonisme, en infinitat de programes de tele ha sigut un modus vivendi que ell ha sabut aprofitar. Enrere van quedar oficis variats, guardaespatlles de Miguel Durán (president de T-5 i director general de l’ONCE) o d’Alfonso Escámez (president del Banc Central). El seu lloc era la tele, això ho tenia clar.

A T-5 i A-3 va fer quantitat d’aparicions, totes molt celebrades. A T-5, el juny del 2005, en els ‘marcians’ de Sardà, va ser pioner en l’art de fer xou amb els seus contratemps quirúrgics, que després tants, i tantes, han imitat. Es va presentar per oferir en exclusiva l’aixecament del pedaç del seu ull esquerre, ja que havia sigut operat d’estrabisme. Va tenir un èxit bàrbar. El poble, l’audiència, sempre ha considerat el Dioni una mena de ‘golfo apandador’ de barri, pintoresc i simpàtic.

Notícies relacionades

Lladre ho ha sigut, en efecte, però per comparativa natural amb altres grans xoriços patris, el Dioni concita una benevolència general. En l’ordre ornitològic seria com la garsa protagonista de l’òpera de Rossini, ‘La gazza ladra’, que després Hergé va recrear, amb tant d’humor en l’aventura de Tintín titulada ‘Les joies de la Castafiore’. O sigui, el Dioni ha aconseguit dibuixar-se a la tele com allò que en el llenguatge caló anomenen un pispa ‘julay’, és a dir un lladre ingenu i entranyable. 

No sabem quants xoriços més, ni de quina mena, continuarà oferint-nos A-3. En el vast territori que hi ha entre Sanxenxo i Abu Dhabi trobaran quantitat d’exemplars.