Tu i jo som tres

La crítica de Monegal: Decideix apostatar cansat que li prenguin el pèl

La crítica de Monegal: Decideix apostatar cansat que li prenguin el pèl
1
Es llegeix en minuts
Ferran Monegal
Ferran Monegal

Crític de televisió

ver +

Permetin-me que avui em desmarqui de l’ardent actualitat perquè acaba de passar un ressaltable succés a ‘La que se avecina’. Aquesta telesèrie –astracanada bàsicament– ara com ara és el que encara li queda a la desballestada Tele 5 per alegrar-se una mica. És una producció elaborada tipus xurro, un sistema de fabricació molt econòmic, que consisteix a anar gravant esquetxos o gags llargs, independents entre si, i que després es van unint segons la dimensió de la franja horària en què s’emet.

L’humor que s’hi practica té aquesta aroma rància, d’èpoques pretèrites, quan triomfaven els sainets per amenitzar els entreactes o intermedis durant els segles XIX i XX. La textura dels acudits i situacions còmiques tenen aquest segell caspós, típic d’aquelles produccions que anys enrere feia l’exventríloc Moreno a TVE. Però en ple segle XXI a Tele 5 li funciona, i té una notable audiència. El succés d’aquesta setmana al qual em refereixo té un interès que a parer meu transcendeix la minúscula qualitat que aquesta telesèrie ofereix. Es tracta d’un dels seus protagonistes principals, Antonio Recio (Jordi Sánchez), que de sobte, desconcertat, cansat de tanta desil·lusió, decideix apostatar perquè considera que malgrat ser fidel cristià, fervorós creient, el cel no fa més que decebre’l contínuament. I decideix anar-se’n a veure el capellà de Montepinar per donar-se de baixa com a catòlic i abraçar l’apostasia immediatament.

Notícies relacionades

És interessantíssim el que li contesta el mossèn per persuadir-lo. Li diu: «Antonio, pensi vostè que el catolicisme li permet l’entrada gratis a més de 5.000 esglésies; també servei de missa, comunió i confessió sense cap cost i les vegades que vulgui. I quan li arribi l’hora de partir, tindrà igualment gratis el confort de l’extremunció, cosa que li garanteix l’entrada al cel». ¡Ah! Quina desesperació, la del mossèn. Quin esforç, quant afany, per retenir l’ovella.

El problema d’un pastor és quedar-se sense ramat, efectivament. Llavors ja no és un pastor, és la ganyota inútil d’una ombra plantada sense sentit a la muntanya. És com un pal de paller, sense paller. És curiós, ni a Catalunya –ni a la resta d’Espanya tampoc– no hi ha registre d’apòstates. No convé que la resta del ramat s’assabenti de la quantitat d’ovelles que apostaten, cansades que els prenguin el pèl.