La crítica de Monegal: Decideix apostatar cansat que li prenguin el pèl

L’humor que s’hi practica té aquesta aroma rància, d’èpoques pretèrites, quan triomfaven els sainets per amenitzar els entreactes o intermedis durant els segles XIX i XX. La textura dels acudits i situacions còmiques tenen aquest segell caspós, típic d’aquelles produccions que anys enrere feia l’exventríloc Moreno a TVE. Però en ple segle XXI a Tele 5 li funciona, i té una notable audiència. El succés d’aquesta setmana al qual em refereixo té un interès que a parer meu transcendeix la minúscula qualitat que aquesta telesèrie ofereix. Es tracta d’un dels seus protagonistes principals, Antonio Recio (Jordi Sánchez), que de sobte, desconcertat, cansat de tanta desil·lusió, decideix apostatar perquè considera que malgrat ser fidel cristià, fervorós creient, el cel no fa més que decebre’l contínuament. I decideix anar-se’n a veure el capellà de Montepinar per donar-se de baixa com a catòlic i abraçar l’apostasia immediatament.

Notícies relacionades

Reflexions a les fosques

La final

És interessantíssim el que li contesta el mossèn per persuadir-lo. Li diu: «Antonio, pensi vostè que el catolicisme li permet l’entrada gratis a més de 5.000 esglésies; també servei de missa, comunió i confessió sense cap cost i les vegades que vulgui. I quan li arribi l’hora de partir, tindrà igualment gratis el confort de l’extremunció, cosa que li garanteix l’entrada al cel». ¡Ah! Quina desesperació, la del mossèn. Quin esforç, quant afany, per retenir l’ovella.

El problema d’un pastor és quedar-se sense ramat, efectivament. Llavors ja no és un pastor, és la ganyota inútil d’una ombra plantada sense sentit a la muntanya. És com un pal de paller, sense paller. És curiós, ni a Catalunya –ni a la resta d’Espanya tampoc– no hi ha registre d’apòstates. No convé que la resta del ramat s’assabenti de la quantitat d’ovelles que apostaten, cansades que els prenguin el pèl.