‘Raphaelismo’: la docusèrie que furga en els dimonis de Raphael

Creada i dirigida per Charlie Arnaiz i Alberto Ortega, artífexs d’altres biopics sobre José Antonio Labordeta (Un país en Labordeta) i Francisco Umbral (natomía de un dandy, que va ser nominat als Goya), la docusèrie aborda els grans moments, però també els alts i baixos, d’un cantant que s’ha caracteritzat sempre per l’expressivitat de les seves interpretacions. I ho fa a través de més de 50 entrevistes, tant amb ell com amb els membres del seu cercle més pròxim, com familiars, amics (Pedro Ruiz, Pedro Piqueras...), col·laboradors professionals (el compositor Manuel Alejandro, el cantant José Luis Perales...), companys de professió (Miguel Ríos, Víctor Manuel, Alaska, David Bisbal, Pablo López, Gloria Trevi...) i periodistes (Rosa María Calaf, Iñaki Gabilondo...). «Sent la gran estrella que és, no ens va demanar res estrany», confessa Ortega. «Nosaltres sí que li vam dir que, perquè el treball fos interessant per a tothom, havíem de parlar de les coses bones, però també dels temes més sensibles de la seva carrera, i ell va accedir-hi completament», afegeix.

Trasplantament i sexualitat

Aquests assumptes més tabús són, per exemple, com va recórrer a l’alcohol durant la soledat de les seves extenses gires, les crítiques que va rebre a principis dels anys 80 per ser considerat un artista del franquisme, la seva crisi a Las Vegas el 1970 o les xafarderies sobre la seva sexualitat. «¡Quin mèrit tenia als anys 60, una persona com ell sortint a la televisió amb uns pantalons ajustats morats movent-se com ell es movia! Això David Bowie ho podia fer i no passava res, però aquí el mèrit és que ho fes Raphael a l’Espanya franquista», destaca Ortega sobre un cantant obsessivament perfeccionista. «Jo voldria un dia sortir de l’escenari plorant d’alegria però no puc, sempre hi veig coses. Però això ha fet que cada vegada sigui millor», recalca l’artista.

L’única línia vermella ha sigut esplaiar-se en els dies del seu trasplantament de fetge. «Raphael es va desmuntar en diverses ocasions parlant amb nosaltres. No només pel tema del trasplantament, sinó també quan parla de Paco Gordillo, el seu primer mànager, i quan recorda els començaments en la seva relació amb Natalia [Figueroa, amb qui es va casar el 1972]», explica Arnaiz. La seva dona i els seus tres fills (Jacobo, Manuel i Alejandra Martos) també expliquen com van suportar aquells durs moments.

Incombustible

Notícies relacionades

«Si volen guerra, ¡jo, ni un pas enrere!»

L’harakiri inconclús de la senyora Mariko

‘Raphaelismo’ aporta material inèdit de vídeos domèstics dels Martos-Figueroa i de gravacions fetes pel fill gran de l’artista, Jacobo, sobre el seu pare. Així com nombroses curiositats sobre l’espanyol que va anar dues vegades consecutives a Eurovisió, que va ser entrevistat al famós xou d’Ed Sullivan pel qual havien passat poc abans els Beatles, que va protagonitzar pel·lícules de Mario Camus i Vicente Escrivá i que va omplir el Madison Square Garden de Nova York en una època en què la música hispana no estava tan de moda com ara al món anglosaxó. La docusèrie revela, per exemple, com va començar l’afició de Raphael a vestir de negre als escenaris i com, per una aposta, es va forjar un dels seus èxits més grans, Escándalo.

Els grans escenaris que han marcat la trajectòria de Raphael, com el festival de Benidorm, el londinenc Talk of the Town o el mexicà El Patio, serveixen també a Arnaiz i Ortega per fer una metàfora amb l’incombustible artista. «Després de 60 anys, molts llocs que l’han fet mític estan tancats o caient pel pas del temps i, no obstant, Raphael segueix a sobre d’un escenari», remarca Arnaiz. Un símptoma de com ‘el ruiseñor de Linares’, amb 78 anys, ha sabut adaptar-se dècada a dècada.