La crítica de Monegal: el nen que de gran vol ser el comissari Villarejo

Notícies relacionades

Aquella tele de l’estiu de 1985

Una experiència més que religiosa

O sigui que el nen vol ser el que veu a la tele, aquest és el missatge que ens llança l’esquetx. És encertat. Ja fa temps que sabem que la tele no imita la realitat. Ni tan sols la reprodueix ni l’explica. La tele ha acabat creant una subrealitat pròpia. Un univers que només existeix en ella mateixa. I som els humans, l’audiència, els que imitem el que ens fiquen pels ulls i les orelles cada dia. Ens hem cregut que la realitat a imitar és aquesta. És molt possible que avui hi hagi generacions de nens que de gran vulguin ser ratolins de les ‘ratomàquies’ de Tele 5. És molt possible que hi hagi legions de nenes que de gran vulguin ser Cristina Pedroche transformada en metamorfosi de crisàlide, que és la mutació amb què aquest any ha aconseguit fer el raïm més vist, i fins i tot superar les campanades de TVE-1 per primera vegada en la història. Aquí a Catalunya potser fins i tot hi hagi una colla de nens que de gran vulguin ser ‘Bricoheroes’, com el Peyu i el Jair.

 El problema de tots aquests nens i nenes que han viscut la infància i la joventut enganxats al televisor és que els herois i les heroïnes que han vist, en la realitat no existeixen. Són criatures que només tenen vida dins el televisor. La Pedroche de les campanades vestida de crisàlide, fora no existeix. Tampoc trobaran els ‘Bricoheroes’ circulant per Catalunya. Ni tan sols el comissari Villarejo existeix en la forma que la tele el mostra i explica. El televisor, quan atrapa i tanca algú de la vida real, té el poder de transformar-lo en una altra cosa diferent. A la tele no hi ha herois ni antiherois. Només hi ha malsons.