La crítica de Monegal: el ‘Calamar’ en versió ‘indepe’

Des de l’emissió de ‘Joc de Trons’ (Movistar i HBO) mai una sèrie de televisió havia rebut tanta atenció com ‘El juego del calamar’. Malgrat només haver passat trenta dies de la seva estrena a Netflix, l’allau de comentaris, articles, opinions i variades analítiques ha sigut colossal. He vist que en la majoria d’aquest eixam es coincideix que és una sèrie molt addictiva. Però no expliquen per què és addictiva. Doncs és senzill: crea addicció perquè saben que el gènere humà es delirà per veure qui mataran al pròxim capítol, i quin joc utilitzaran per matar-los. O sigui, una combinació de ludopatia i crim. Però el final de la sèrie és fluixíssim. El cop, el ganxo, és el desenvolupament. Un cop vist com els van liquidant a gairebé tots, el final ha sigut un tràmit. Pretenien una paradoxa però segons el meu parer no els ha sortit.

Aquesta producció sud-coreana en realitat és una variant de les ‘ratomàquies Gran Hermano’. Tant els concursants de ‘G.H.’ com els del ‘Calamar’, són ratolins. L’organització sap que la seva vida és tan desgraciada, tan desesperada, que s’apuntaran al joc, tot i que els costi la vida. I la finalitat és el negoci de l’espectacle. Al ‘Calamar’ són quatre o cinc ‘voyeurs’ riquíssims que paguen una milionada, i a ‘G.H.’ som milions d’espectadors que amb la nostra atenció servim perquè la cadena capti contractes de publicitat pràcticament sense límit.

Notícies relacionades

‘El juego del calamar’ es converteix en realitat amb una competició de 500 concursants

El CAC adverteix que la sèrie ‘El juego del calamar’ no és per a menors

En vista de tant d’èxit al ’Polònia’ (TV-3) han fet la seva pròpia versió: el ‘Calamar independentista’. Els dolents són les forces repressores de l’Estat espanyol capitanejades pel president del Consell General del Poder Judicial. I els ‘ratolins’ són fràgils i valerosos defensors de l’independentisme. En aquest cas els dolents en lloc d’engegar-los trets els llancen manilles i grillons, i queden atrapats sense pietat. Només se’n salva un: l’emèrit Joan Carles I, que resulta –estranyament– que també ha decidit concursar i fer de ‘ratolí’.

Aquest ’Calamar indepe’ és una variant imaginativa en línia amb el discurs victimista del procés que impulsa TV-3, entre altres estructures d’Estat. Però no sé si se n’han adonat del contrast que acaben construint: els pobres desgraciats emmanillats per terra, condemnats a la misèria, i que bé viuen els televisius que produeixen i exploten el concurs.