Usun Yoon: «Gravar ‘Supernormal’ em va recordar el cine coreà»

Usun Yoon (Pusan, Corea del Sud, 1977) anava per a ambaixadora, però va decidir fer un gir en la seva vida quan es va adonar que tenia complicat escalar en aquesta professió. «Era molt ambiciosa. No volia ser secretària», confessa. Així que entén el que viu la protagonista de ‘Supernomal’, la comèdia de Movistar+ en què l’exreportera d’‘El intermedio’ interpreta l’assistenta filipina de l’executiva d’un banc d’inversió que veu que està arribant al sostre de vidre per tenir una família.

¿Què és el que més li va agradar d’Imelda, el seu personatge?

Que les seves reaccions són diferents. Jo crec que moltes vegades tots pensem que som molt normals, però per a una altra gent igual soc una mica diferent o rara, depèn de la situació.

¿Diferent per ser de Corea o pel mateix personatge? 

Pel personatge i les situacions. Crec que aquesta sèrie ha tret el punt diferent de cada personatge. ¡És que ser normal també és difícil!

Tots tenim les nostres rareses. ¿Quines són les seves? 

La meva manera de pensar i el meu ritme. Potser la gent pensa en el número u i el número dos i jo ja vaig pel quatre o el cinc. Això de vegades xoca.

‘Supernormal’ incideix en l’obsessió de les dones per arribar a tot. ¿Creu que se’ns exigeix més que als homes?

Segurament sí, perquè tenim el tema de la maternitat. Continuem tenint una família i, en el món modern, cal treballar, no només per un tema econòmic, sinó també per la teva pròpia autosatisfacció i la teva felicitat. Així que estem en un moment en què les dones hem de fer-ho tot, i és una situació nova.

I d’allà sorgeixen les situacions còmiques de ‘Supernormal’. 

El meu personatge veu Patricia com a molt exigent i ambiciosa, creu que no fa falta tenir-ho tot. Però d’altra banda les dones modernes tenen família, han de treballar i esforçar-se perquè tot surti perfecte. ¿I què és normal i què no? Per mi, la situació de Patricia pot ser molt normal, sé que hi ha moltes dones així.

En aquesta sèrie fa de filipina, a ‘Gym Tony’ era japonesa i a l’obra ‘El jurado’ era xinesa. ¿La molesta que li donin altres nacionalitats sent coreana? 

Gens ni mica, soc actriu i em toca fer aquests personatges perquè tinc trets asiàtics.

¿El seu amor per Espanya va néixer quan de petita la seva mare escoltava les cançons de Julio Iglesias? 

Escoltava Julio Iglesias i un artista brasiler que cantava en espanyol, no sé si era Roberto Carlos... ¡Però a mi no m’agradava que la meva mare els escoltés! Era petita i no sabia que parlaven en castellà.

¿Llavors com va sorgir la seva relació amb Espanya? 

Vivia al Canadà i vaig conèixer uns amics catalans. Em va cridar molt l’atenció perquè érem estrangers estudiant junts, i la majoria eren colombians, mexicans, i de sobte hi havia uns europeus d’Espanya, que tothom pensava que era al costat de Mèxic... Bé, ells deien més aviat que eren de Catalunya... Em vaig agafar un parell de setmanes per anar-me’n de vacances a Barcelona... i fins ara. Vaig viure a la ciutat tres anys i ja en fa més de 10 que soc a Madrid.

¿Li va donar temps a aprendre una mica de català? 

Una miqueta [diu en català]...

Anava per a ambaixadora i va estudiar Ciències Polítiques i Afers Exteriors. ¿Va ser imposició paterna?

No, era la meva vocació. Jo era molt ambiciosa. El que passa és que després de la carrera, quan feia les pràctiques, em vaig adonar que al ser dona i no ser ningú important, al no tenir enxufe, era difícil fer el salt. No volia treballar com a secretària, aspirava a arribar més lluny, i ho veia molt difícil en aquell moment.

¿Mai s’ha penedit de deixar ‘El intermedio’?

No. Abans del programa estava treballant en el cine, fent drama. I entrar a ‘El intermedio’ va ser una experiència molt diferent, tot un experiment per a mi. No sabia que podia anar-me bé treballar en el sector de la comèdia. I durant set anys vaig fer de tot allà: entrevistes, visitar pobles, fins i tot un ‘reality show’... Però al cap del temps vaig decidir que era un bon moment per tornar a la meva vocació.

En el programa tractava molt amb polítics. ¿Acceptaven bé les bromes?

Sí, però perquè ells sabien que feia preguntes que no eren de política, sinó de la vida, i es relaxaven. Jo crec que els polítics sortien amb mi en pantalla molt simpàtics.

L’èxit de ‘Paràsits’ ha posat de moda el cine coreà. ¿No es planteja treballar al seu país?

¡M’encantaria! Crec que Bong Joon Ho, el director de la pel·lícula, està preparant un projecte multinacional. Tant de bo em truqui, li diré que parlo tres idiomes. De fet, gravar ‘Supernormal’ amb l’Emilio [Martínez Lázaro, el director de la sèrie] em va recordar bastant el cine coreà.

Notícies relacionades

L’harakiri inconclús de la senyora Mariko

Cal fer-li un vestuari al sindicalista Pepe Álvarez

¿Per què?

L’Emilio cuida molt els detalls, i en el cine coreà també. Es va molt lent i hi ha molta concentració. És un estil de treball que m’agrada.