La crítica de Monegal: Els delictes no s’hereten, o sigui, el cas Willy

Donat que els esports preferits del seu pare, Luis Bárcenas, són l’esquí i l’alpinisme, al seu fill Willy se l’ha emportat a passejar per les glaceres islandeses. Home, jo crec que el que li hauria agradat a Calleja és emportar-se a Islàndia el pare, l’extresorer del PP, i en aquell gèlid paisatge intentar el que els tribunals no han aconseguit del tot encara: que canti de valent. Però s’ha hagut de conformar amb el fill. I naturalment tota l’excursió ha consistit a preguntar-li per les barbàries que el seu pare hagi comès.

Notícies relacionades

Cal fer-li un vestuari al sindicalista Pepe Álvarez

Elna tremola davant l’arribada d’‘indepes’ amb autocar

¡Ah! Aquests exercicis sempre provoquen gran morbositat televisiva. Però són molt discutibles. Interrogar el fill sobre els delictes que el seu pare hagi pogut cometre és una desviació informativa. Els delictes no s’hereten. No es transmeten en l’ADN de cap criatura. A Willy ja el perseguia la tele el 2017 i el 2018. No el buscaven perquè parlés del seu combo Taburete, que segons els experts musicals és un grup formidable. El buscaven per ser fill de qui és fill. En una entrevista el 2018 (La Sexta), Cristina Pardo li va preguntar si l’èxit de Taburete es devia exclusivament al morbo per ser fill del famós extresorer. I Willy va contestar: «En tindríem més (d’èxit) si jo no em digués Bárcenas de cognom». ¡Ah! Això podríem discutir-ho. En una societat tan malaltissa com la que hem construït, dir-se Bárcenas és un ham, un reclam, tan real com recargolat. Però aquesta resposta que va donar Willy va ser molt humana. Va ser una manera de rebel·lar-se contra aquest refrany tan injust que diu: ‘Els testos s’assemblen a les olles’.

Les preguntes que li va fer Calleja no van proporcionar titulars nous. L’única novetat, des de les seves declaracions el 2018, és que el 2020 la seva mare, Rosalía Iglesias, va ingressar a la presó condemnada a gairebé 13 anys. I ara Willy, entre glaceres, ha dit: «Assumeixo la sentència. Però és molt injusta. La meva mare no sabia res». I referint-se al partit que ha ocasionat aquesta tragèdia, va exclamar: «¡Al PP no li puc tenir més fàstic!». ¡Ah! Aquí es nota una mutació en Willy. El 2018 va dir que el PP li era indiferent. Era una forma suau de menyspreu. Ara és fàstic el que sent. També és molt humà. Cap fill suporta veure la seva mare entre reixes.