Beth Rodergas: «Tant de bo la música en català s’escoltés a tot Espanya»

Aquest dijous, 11 de febrer, Beth Rodergas (Súria, Barcelona, 1981) tornarà a trepitjar un escenari després d’uns quants mesos sense viure aquesta experiència per culpa de la pandèmia. Ho farà en un concert sense públic des d’una localització sorpresa, que es podrà veure als canals digitals de TV-3 i que servirà per inaugurar’ A2Veus ’, el nou ‘talent show’ de la cadena autonòmica catalana que ofereix a un dels seus concursants la possibilitat de cantar a duo amb el seu artista favorit. Tots dos interpretaran ’Que tremolin els arbres’, una de les peces que apareixen al nou disc que prepara l’’extriunfita’, el primer en set anys i el cinquè de la seva carrera, que sortirà a finals de març.

«No ha sigut premeditat estar tant temps sense treure disc, però el fet de ser mare hi ha tingut bastant a veure», confessa l’artista de veu esquinçada que va quedar tercera en la segona edició d’‘OT’, per darrere d’Ainhoa i Manuel Carrasco. «M’agrada disfrutar dels meus fills, estar en el seu dia a dia. Hi ha gent que viu la maternitat d’una altra manera i s’ho pot compaginar amb la feina, però jo he preferit centrar-me en ells», explica, parlant dels seus fills, Lia i Kai, tot i que reconeix que els petits no van ser l’únic motiu per a la llarga espera del seu següent treball. «El 2013 vaig treure ‘Família’ [el seu anterior àlbum] i acabava el meu contracte discogràfic. Tornava a ser lliure. Això va fer que em relaxés. Ha hagut de venir una pandèmia per posar-me les piles i veure que vull tornar a estar present en el panorama musical», remarca.

No obstant, tampoc és que hagi parat entre disc i disc. «He estat fent teatre, he tret llibre, tinc una marca de roba...», enumera. Aquesta diversificació d’activitats ha sigut, a més, molt profitosa per a ella, amb els temps tan difícils que està vivint el sector discogràfic. «Encara bo que soc un cul inquiet i m’agrada anar fent coses noves, perquè si només sabés cantar, avui dia és gairebé impossible viure només de la música», recalca.

El nou disc de la Beth inclourà 13 cançons en els tres idiomes que domina l’artista: vuit en castellà, tres en català i dos en anglès. «Al principi anava a ser només en castellà, però després vaig pensar que gran part del meu públic és a Catalunya i els meus dos últims discos han sigut en català, així que em venia de gust incloure algun tema en aquesta llengua», reconeix sobre un àlbum en el qual hi haurà balades, peces més mogudes i en què ha treballat «amb sons més electrònics i menys acústics», tot i que mantenint la seva essència.

Recuperar l’anonimat

La majoria de les composicions les tenia guardades en un calaix des de feia temps, com una cançó «gravada amb piano i veu» que va compondre quan se’n va anar a viure a Londres al cap de poc de sortir d’‘OT 2’, cap al 2003. Va ser el viatge que va necessitar per assimilar el sobtat canvi de vida que va experimentar al sortir de la mediàtica Acadèmia. «Va ser bastanta bogeria i sentia que necessitava recuperar una mica l’anonimat. També volia estudiar música, així que va ser l’excusa perfecta», recorda.

Notícies relacionades

L’harakiri inconclús de la senyora Mariko

Cal fer-li un vestuari al sindicalista Pepe Álvarez

Assegura que mai s’ha penedit d’haver entrat en l’exitós concurs, tot i que el que vingués després «tenia les seves llums i les seves ombres». «Tot el que he après, la gent que he conegut, els llocs en els quals he cantat, poder fer teatre i televisió, viatjar... Tot això va arribar perquè aquell dia em vaig presentar a aquest ‘càsting’, així que tornaria a fer-ho», afirma. El que sí que li agradaria canviar és la cançó que li va tocar interpretar a Eurovisió, aquell enganxós ‘Dime’ que mai va anar massa amb ella. «Anar al festival no era la meva gran il·lusió. Va ser una experiència més. Jo vaig escollir anar al concurs, però no anar a Eurovisió, això va ser una cosa que va decidir el públic. I si tornés enrere, m’encantaria haver-hi pogut anar amb una cançó amb què em sentís identificada», remarca.

Avui dia, encara continua sent una cara coneguda, i això que fa temps que es va desprendre de les seves famoses rastes. Però assegura que, fora de Catalunya, hi ha molta gent que li ha perdut la pista. «Em pregunten: ¿què fas? ¿què és de la teva vida?. A Catalunya la gent em té més ubicada perquè he sortit a la tele, he fet teatre... I com que els meus dos últims discos van ser en català, es van quedar aquí», explica, incidint que no entén per què a Espanya no solem disfrutar de la música en altres llengües cooficials. «A tot Espanya la gent hauria de tenir l’oportunitat d’estudiar català, eusquera, gallec... És una cosa que suma, no resta. I amb la música passa igual. ¿Per què a Catalunya no estem acostumats a escoltar cançons en gallec? ¿Per què la gent de Badajoz no pot escoltar música en català? Ens enriquiria a tots. Al final és música i són sentiments. Sí que hi ha algun fenomen com els Manel, però és molt difícil que la música en català surti de Catalunya. ¡Tant de bo es pogués escoltar a tot Espanya!», reclama.