Albert Espinosa (‘Los espabilados’): «Tancar nens en un psiquiàtric no és la solució»

‘Los espabilados’ no és una sèrie a l’ús, ja que aborda temes delicats, a més tractant-se de nens: les malalties mentals, el suïcidi, la pedofília...

Era una història que tenia moltes ganes d’explicar perquè és molt diferent. Sempre havia volgut que hagués sigut la meva primera sèrie, perquè quan jo tenia càncer, a la planta de dalt de l’hospital estaven els nens que anomenàvem ‘els espavilats’, que eren els de les malalties mentals, que em tenien fascinat. En les seves vides apareixien temes com el dolor, el suïcidi, les etiquetes, però tenien molta felicitat i ànsies de llibertat, i jo tenia ganes de retratar aquest món en aquesta espècie de ‘Cuenta conmigo’ i ‘Algú va volar sobre el niu del cucut’, amb una estètica una mica d’‘Abans de l’alba’ o ‘Abans de la posta’. El viatge a través de quatre països que fan els personatges era com el que ens explicaven aquests nens que s’escapaven del centre, en què hi havia molta imaginació i felicitat.

Amb la sèrie es posiciona clarament contra els psiquiàtrics infantils. En el rodatge va afirmar fins i tot que havia fet aquesta sèrie per buidar aquests centres.

Jo sempre faig sèries en les quals l’important és l’aventura. A ‘Polseres vermelles’ n’hi havia i el missatge era que els nens amb càncer no porten aquesta sensació de tristesa que surt als anuncis. Aquí també hi ha una aventura que viuen els xavals i per a mi hi ha un missatge clar: si les 30.000 o 35.000 places de psiquiatria infantil que hi ha a Espanya estan totes plenes, com ocorre ara, hi ha un problema. A la majoria de nens que vaig conèixer a l’hospital no els feia falta estar engabiats i prenent medicines, igual que a la major part dels que he conegut ara investigant per a la sèrie. La meva idea principal era reflectir-ho, perquè hi ha opcions alternatives a tenir-los tancats, que no és la solució perquè les etiquetes que els posen no són les correctes. Amb la qual cosa la idea sí que és una mica buidar els psiquiàtrics infantils, però si no ho podem aconseguir també seria bonic, almenys, que la gent els mirés amb ulls diferents.

¿Com va ser la preparació de la sèrie, ja que van visitar diversos centres psiquiàtrics infantils a Galícia?

Per a mi, en aquesta sèrie hi havia tres potes: el record del que vaig viure amb 14 o 15 anys, durant el temps que vaig ser a l’hospital, aquesta energia de quan ets un nen i com distingeixes un altre nen. Després vaig estar a Galícia a tres hospitals amb unes doctores increïbles que em deien que no havien d’existir aquests centres, que caldria trobar mètodes alternatius per a aquests nens. I, finalment, vam estar amb els protagonistes en un parell de centres i vam portar nens com els que apareixen a la sèrie als assajos. Potser el més bonic és que quan els actors sortien d’allà no entenien perquè aquests nois estaven tancats. Perquè tot el que ens van explicar era molt semblant al que jo havia viscut de petit, amb aquestes ànsies de llibertat i d’escapar-se, aquestes fugues gairebé diàries que feien perquè no volien ser allà i pensaven que no tenien res.

El personatge de Miki Esparbé, el detectiu que busca els protagonistes que s’escapen del centre psiquiàtric infantil, està basat en un personatge real.

Sí, a l’hospital en el qual jo vaig estar ingressat tenien un home que em semblava fascinant, que buscava nens de 10 a 14 anys. Jo li preguntava que per què no buscava nois d’altres edats, i ell em deia que perquè si són molt petits el que trobaria no li agradaria i si són molt grans tampoc, perquè s’haurien escapat per altres raons. Era un tipus que tenia una professió curiosa i a més estava molt especialitzat, així que li vaig dedicar dos llibres. Volia recuperar-lo per a aquesta història perquè era fonamental que algú perseguís aquests nois, i volia que fos algú que tingués aquesta realitat.

¿Li va resultar difícil vendre la sèrie? Perquè comentava que hagués volgut que fos la seva primera producció televisiva, però fa ja 10 anys de l’estrena de ‘Polseres vermelles’.

Quan vaig proposar a un canal estatal capítols de 24 minuts en una sèrie amb malalties mentals em van dir que no. Però és que volia retratar en aquest minutatge el que passa pel cap d’un nen que està passant per tot això, no podia ser una altra sèrie que tingués més trames amb les que et distraguessis del principal, cada capítol havia de ser com un tret, com un ‘24’, que acabessis l’episodi i volguessis veure el següent, i no funcionaria amb capítols de 40 minuts. Així que vaig guardar la idea i vaig agafar la de ‘Polseres vermelles’, que a mi no m’interessava tant perquè l’havia viscut. A Movistar han entès la sèrie a la perfecció, m’han ajudat, m’han fet canviar coses, però coses que tenien molt sentit, i sempre mantenint la idea de la sèrie, amb la qual cosa he trobat la llar perfecta per a ‘Los espabilados’. Per això tardo tant a fer sèries, perquè si he de canviar coses que són fonamentals no ho vull fer, i sobretot estava el tema del minutatge i dels nens protagonistes.

¿Per què va voler que el protagonista, Mickey L’Angelo (Álvaro Requena), trenqués la quarta paret, parlant constantment a càmera?

Per a mi hi havia una cosa que feien molt aquests nens, que és que parlen molt sols. És un efecte secundari per la quantitat de pastilles que els donen. Vaig decidir que parlés a càmera perquè pensava que seria molt millor i més fàcil per retratar-lo. Hi ha moltes sèries d’adults que parlen a càmera, però no en recordo cap en la qual ho facin nens.

¿Com va ser el procés de càsting? Perquè alguns dels xavals protagonistes són pràcticament debutants.

Vam fer un càsting obert que vam anunciar a través de les xarxes socials i van venir no sé si 4.000 nens o així. Va ser difícil, perquè busques moltes variables amb nois d’unes edats en les quals potser no tenen la manera d’actuar perfecta. A més, aquí no hem falsejat les edats, tenen entre 12 i 14 anys. Buscàvem bons actors, però també bones persones. Però crec que Consol Tura, que en el seu moment va trobar Penélope Cruz, Javier Bardem i tots els nens de ‘Polseres vermelles’, podia tornar a fer-ho. A mi m’agrada implicar-me en el càsting, i de vegades veus el nen perfecte però veus que la família serà complicada i descartes al noi, perquè també treballes amb la família en rodatges com aquest, en el qual vas per quatre països. Amb ‘Polseres vermelles’ ja vaig viure un màster de com trobar el nen perfecte en molts aspectes.

¿Per què va voler introduir un tema tan espinós com el suïcidi juvenil?

A alguns d’aquests nens també els porten a aquests centres pel perill que es treguin la vida, així que era important que estigués aquest fet en la sèrie. És com fer ‘Polseres vermelles’ i que no hi fos la mort. Per a mi era fonamental que aparegués, perquè si no estàs fent una sèrie com un conte, i això no és un conte, els nois tenen problemes i han de lluitar contra moltes coses.

Notícies relacionades

«Si volen guerra, ¡jo, ni un pas enrere!»

L’harakiri inconclús de la senyora Mariko

¿Hi ha prevista una segona temporada?

La idea sempre ha sigut fer dues temporades, i amb la possibilitat d’una tercera. La segona ja està escrita, té cinc capítols. I passa en un altre moment de les seves vides. A mi m’agradava molt expressar diferents moments de la seva existència: un quan estàs a l’hospital i vols escapar-te i un altre de molt important quan estàs en pau, però realment portes un bagatge. Si la pandèmia ho permet suposo que la rodarem l’estiu que ve.