Es divorcien, però estan encadenats

El món dels fans  de Cuéntame... (TVE-1) fa cinc dies que està commocionat. La Merche i l’Antonio s’han divorciat. Hi ha plor a la xarxa. Un dolor insuportable. ¡Ahh! Assosseguin-se aquestes criatures càndides. Aquesta parella, avui aparentment trencada, es tornarà a ajuntar. De fet, ja es van separar fa quatre o cinc temporades enrere. L’Antonio va llogar un piset de solter. Quan sortia al carrer semblava un nàufrag enmig de l’asfalt. No van durar ni tres mesos separats. Ara, abans de firmar els papers, es produeix entre ells una conversa molt agra. Retrets. Últimes dentades abans d’estripar les cartes. La Merche, implacable, li deixa anar aquesta frase: «Fa quaranta anys que m’esforço per ser la dona que tu estimaves. Tu, en canvi, sempre has sigut el que volies ser». 

Notícies relacionades

No faré crítica sobre els Sanfermines

O Eurovisió, o refundar l’OTI

¡Ah! Aquest serial se salva, sobretot, pels diàlegs. Els guionistes saben elevar a categoria el que ha acabat sent, simplement, la telenovel·la dels Alcántara. Intueixo que passaran uns mesos separats. L’Antonio buscarà una mica de refugi en la seva nova veïna,  la Catalina (Natalia Millán) que l’han fitxat perquè faci d’oasi momentani. I la Merche s’acostarà a en Max (Ramón Madaula), i passarà el que cantava Machín en el seu bolero: «No quiero arrepentirme después / de lo que pudo haber sido y no fue». Però en aquest aparent allunyament, la Merche i l’Antonio continuaran encadenats. Sense ells dos no hi ha Cuéntame... ni res.  Forçant la metàfora, són com Iglesias i Sánchez. Veig a la tele acreditats tertulians que asseguren que guionistes del PP, de Cs i de Vox, ja estan escrivint el trencament del nou govern acabat de formar. Auguren que serà d’aquí poc. Els embarga una alegria extraordinària. ¡Ah! No contemplen un factor fonamental: tot i que entre ells es llancin perdigonades, retenir el poder, manar, cohesiona una barbaritat.

PALPITACIONS .–  El festival cornúpeta de La isla de las tentaciones (T-5) té una audiència colossal. Veure com els creixen les banyes als altres sembla que entreté molt el personal. Un dels  pollastres, el Rubén s’ha acostat a la bella Fani i li ha xiuxiuejat: «Et miro i sento palpitacions al nap». ¡Ahh! Aquí el tremend no és que el Rubén tingui el cacauet bategant, aquí el tràgic és veure el pobre Christopher, el nòvio de la  Fani, deambulant amb més banyam que el pare de Bambi.