Nina torna a 'OT.' vestida de gàngster

Em guardaré molt d’expressar les meves preferències sobre els nous concursants d’Operación triunfo 2020 (TVE-1). Després del que li van fer en l’edició anterior (OT 2018) a l’extraordinària Natalia Lacunza, que va ser, de llarg, la guanyadora, i la van fer quedar tercera, després d’aquest atemptat, expressaré només, i amb absoluta sordina, que al nostre canari flauta Papitu li han agradat el Flavio, el Gèrard, i també l’Eva, perquè va cantar aquell èxit de Chubby Checker, Let’s twist again, i li va recordar els anys 60, quan Papitu ballava el twist com ningú. Que la concursant alacantina Samantha elegís el tema de Lluís Llach Que tinguem sort, no sembla que hagi sigut una picada d’ullet a la causa nostrada. Si hagués sigut així, hauria elegit L’Estaca.

Notícies relacionades

Reflexions a les fosques

La final

El programa, conduït per Roberto Leal, que ara mateix és el presentador estrella de TVE-1, ha tingut l’arrencada menys vista de la història d’aquest concurs. Bé, donem-los una mica de temps. Al cap i a la fi es tracta d’un dels exercicis televisius amb menys càrrega de maldat de tot el telehipòdrom estatal. Crec que el més ressaltable d’aquesta arrencada ha sigut la tornada de Nina. ¡Ah! En el primer OT, any 2001, feia de directora de l’Acadèmia. Ara exerceix de jurat. Ha elegit una curiosa indumentària: anava com l’Alain Delon a Borsalino, aquella pel·li dels gàngsters  de Marsella dels anys 30. He trobat a faltar la metralleta i el barret, això sí. Celebro que Tinet Rubira (Gestmusic), el gran arquitecte d’aquest programa, hagi repescat Nina  després de 20 anys. Per al gran públic, Nina va néixer a la tele, en aquell Un, dos, tres... de Chicho, al qual va accedir gràcies a Xavier Cugat, com ens va recordar fa uns mesos Gemma Nierga a Els meus pares (TV-3). Veurem si Nina va triar aquesta vestimenta gangsteril perquè desitja fer de jurat tipus Risto, o sigui, llançar de tant en tant alguna perdigonada.

PUJOL I EL 0,7% .– Vist el 30 minuts (TV-3) on apareix Jordi Pujol parlant no del 3%, sinó del 0,7% d’ajuda als països pobres, ajuda que mai van donar ni el Govern d’Espanya ni el de la Generalitat, va dir l’exhonorable en un moment donat: «Demanar no costa res, el que costa és fer quadrar els comptes». ¡Ah! Són tants els confits que es poden afegir a aquest comentari del patriarca de la Family del 3%, que és millor que vostès procedeixin, al seu aire.