Evo Morales no és Carles Puigdemont

Està concedint moltes entrevistes. Ricard Ustrell (Quatre gats, TV-3) va estar amb ell. D’aquí a unes hores, a La Sexta (Salvados), Gonzo també ens oferirà la seva trobada. O sigui que des de la seva base de socors a Ciutat de Mèxic, Evo Morales intenta visibilitzar al màxim la seva situació com a forçat expresident de Bolívia. L’entrevista d’Ustrell  ha sigut excel·lent. Amb la precisió d’un cirurgià expert i net, ha anat incidint a totes les seves nafres i pústules polítiques, algunes de causades per la seva pròpia executòria, altres de sobrevingudes, i les ha posat a l’abast de l’audiència.

És una forma útil d’oxigenació de cara a l’opinió pública. «Hi ha un vídeo en què vostè dona instruccions per bloquejar les ciutats i que no entrin aliments. ¿Condemna el bloqueig?» li va dir Ustrell. I un Evo balbucient va contestar: «Són muntatges. Tergiversacions...». ¡Ah! No havia convicció. No aclaria els dubtes. «Tretze anys seguits en el poder, ¿és bo per a la democràcia tant temps?». Resposta: «¡Vaig aconseguir creixement econòmic! ¡Els EUA i les grans potències empresarials em qüestionen perquè soc indi!». Però continuava sense transmetre’ns el que ell segurament volia. Ustrell li va recordar que va perdre el referèndum i tot així volia perpetuar-se en el poder. I llavors Evo va formular un sorprenent argument: «El càrrec no es busca, és el càrrec el que et busca». ¡Ah! És una extrapolació d’aquella frase de Picasso, «Jo no busco, jo trobo». En Picasso, un artista, tenia sentit. En Evo, un polític, sembla tan extravagant com surrealista. 

Notícies relacionades

Amb la tele s’atreveix tothom

La família de la mort

Va ser també molt interessant que Ustrell li parlés de Catalunya. Li va preguntar què faria, com a president, si una regió de Bolívia volgués independitzar-se. Va contestar, aquesta vegada amb aplom: «Això mai. ¿Quin president al món acceptaria la divisió del seu país?». És veritat que ni els aimara són els catalans de Bolívia, ni Evo és Puigdemont, però tenen algun tret en comú. La tragèdia de tot president escapat o exiliat és el temor que el món l’oblidi. Aquest infortuni s’instal·la en el seu esperit i no el deixa dormir. L’avantatge de Puigdemont és que té TV-3 enfocant-lo tots els dies. Se sospita fins i tot que la corresponsalia que TV-3 té instal·lada a Bèlgica no és a Brussel·les, sinó en un envelat als jardins de la mansió de Waterloo. AUstrell aquesta vegada el felicito. Bona entrevista.