Garfis clavats als ulls

Un dels números més esgarrifosos de la nova temporada de Got talent (T-5) ha sigut el que ens ha fet el faquir Testa. S’ha empassat un sabre sencer, d’acer. I ha rematat l’actuació amb un exercici encara més colpidor: s’ha clavat dos garfis als ulls que suspenien amb cadenes una bombona de butà, plena. Aquest exercici, tan esfereïdor, és una variant del que el vaig veure fer a la Sala Bagdad dels anys 80 al senyor Martí Cufí, de nom artístic Kumar, natural de Castelló d’Empúries. Kumar suspenia una bombona de butà (també una enorme campana de ferro) penjada del seu escrot. Va tenir molt èxit.

Conec el faquir Testa, que es diu Jaime Oms i crec que viu per la Meridiana, a través de les cròniques del nostre company Carles Cols, que el segueix amb devoció. Precisament aquest agost Testa li va fer una demostració a Cols, aquí mateix, a l’estudi de gravació d’EL PERIÓDICO. El moment va quedar immortalitzat gràficament per Joan Cortadellas. Ara, a Got talent, Testa ha demostrat al món que a Catalunya també som primera potència en l’art faquir. El seu exercici amb els garfis clavats en el blanc dels ulls, suspenent en l’aire una bombona de butà, va ser un cop que diversos membres del jurat, i també del públic assistent, no van poder resistir. Es tapaven la cara. No podien mirar. S’esgarrifaven. Era una cosa insuportable per a ells. ¡Ah! Causar una impressió d’horror tan profund és una cosa difícil d’aconseguir des d’un escenari. Causar por és una altra cosa. Causar horror és penetrar en el nostre interior de manera molt més intensa. Provoca incomoditat existencial. Consternació.

A la pel·lícula La nit de la iguana, el reverend Shannon (Richard Burton), pronuncia des del púlpit una arenga als feligresos que acaben tots fugint de l’església. No fugen per por. Fugen per pura consternació. No poden suportar el retrat demolidor que els està fent d’ells mateixos el reverend. ¡Ah! Aquest insuportable exercici del faquir català Testa potser es pot llegir en clau metafòrica sobre el moment polític que estem vivint. O ens empassem, sense queixar-nos, el sabre que ens ha preparat per endavant el procés, o acabem amb garfis –posem-hi 155– clavats als ulls. En qualsevol cas, el futur que ens espera és d’horror.