Anar al contingut

ENTREVISTA

Thais Villas: "Internet és una manera meravellosa de perdre el temps"

La intrèpida reportera d''El intermedio' (La Sexta) compagina la seva feina al carrer amb els platós de 'Control T' (TV-3) i 'Las que faltaban' (Movistar+)

Inés Álvarez

Thais Villas: "Internet és una manera meravellosa de perdre el temps"

FERRAN NADEU

Thais Villas (Fraga, Osca, 1974) fa 13 anys que fa un dels papers més complicats de la tele: el del reporterisme. I a més en un dels programes més gamberros, 'El intermedio' (La Sexta), on va entrar, fa broma, malgrat tenir les ulleres més grans que les seves tetes. Però encara ha trobat temps per presentar 'Las que faltaban’ (Movistar+), espai capitanejat per vuit dones i un sol home, i 'Control T' (TV-3), on es riuen de les noves tecnologies i internet. Això sense descuidar la família que ha muntat amb Òscar Dalmau ('La nit dels Òscars'), vivint a cop d’AVE entre Madrid i Barcelona. 

Anna Simmon té programa a TV-3, 'Persona infiltrada'. Ara vostè. ¿Hi ha una sinergia amb La Sexta? És que gent que parli català i estigui a Madrid en som quatre. Però l’Anna ja havia fet coses a TV-3. 

I vostè. Fa 20 anys. ¿No tenia propostes d’aquesta cadena? En aquest temps hi he col·laborat en coses. Però és que treballar a 'El intermedio' és com estar de guàrdia. La Sandra [Sabatés], el Dani i el Wyoming tenen un horari, però el Gonzo i jo fem el que vagi sortint al llarg del dia, depenent de la setmana. I qualsevol cosa que m’arribés, l’havia de rebutjar. Li vaig dir una vegada al Wyoming: “Jo vaig aixecar aquesta persiana amb tu, espero que la tanquem junts”. Tipus 'Filiprim'.  No sé si tardarà o no, perquè ell té ganes de viure la vida. Tot i que ja la viu bastant, ¿eh?

La periodista, a la presentació de 'Control T'. / FERRAN NADEU

Després de tants anys a Madrid, ¿se sent còmoda treballant en català? Estic acostumada al castellà, tot i que a Madrid se m’escapen coses com “‘samarreta’ imperio”. I em diuen: “¿I això què és?”. Però en català m’hi trobo bé, perquè és la meva llengua materna: el fragatí. 

Defineixi què és 'Control T' a qui apaga la tele després de 'Les de l’hoquei'. 'Control T' és un programa de noves tecnologies i internet en què tot es mira des del punt de vista de l’humor. I en què aprenem coses... i a perdre el temps. Perquè es diu que internet és molt útil, sembla que sempre hagis d’estar enganxat, però és una meravellosa manera de perdre el temps. Tot i que està molt bé quan pots. A mi, que no puc, m’encantaria. 

Doncs per no tenir temps, no para. Ho ha combinat amb la seva feina a 'El intermedio', i això que el reporterisme és molt sacrificat. És de les coses més complicades que hi ha, perquè estàs tirat com una burilla. Els guionistes estan asseguts i pensen coses que creuen que poden colar. Però una vegada al carrer dius: “Aquí hem d’anar per una altra banda, perquè la gent això no ho entén”. Has d’anar molt a l’anècdota. Que la gent es pari i t’expliqui coses.

Villas és col·laboradora d’‘El intermedio’, on fa de reportera intrèpida. / ROBERTO GARVER

No ha de ser gens fàcil.  No, no ho és. Que la gent s’aturi, que accepti parlar amb tu i contestar el que li preguntes, que li passi pel cap, que sigui enginyós, que ho expliqui bé.... I que després firmi el consentiment, que és important. Perquè tens declaracions boníssimes i dius: “Ja ens en podem anar cap a casa”. I arribes a la redacció i et deixen anar: “Ha trucat l’advocat d’una senyora que heu parat al carrer. No pot ser”.

Però ara serà més fàcil, perquè ja la coneixen... És que abans no es parava ningú. No sabien d’on sortíem. Es paraven només els quatre a qui els feies una pena horrible. Amb tota la raó del món. Després, el programa ha anat creixent i ho notes. Perquè entrevistes un polític i, no preguntant allò de sempre, treus una mica la persona.

“A ‘Control T’ i ‘Las que faltaban’ m’he adonat de com m’ha endurit ‘El intermedio’”

En aquell miniconcurs que va fer amb quatre polítics per celebrar els 2.000 programes es veia bon rotllo. ¿Era el que semblava? Sí. Perquè després veus Levy que està parlant amb Rufián. És que després la vida segueix...

¿És fàcil treballar amb el Wyoming? He treballat amb molta gent i, no em canso de dir-ho: amb el Wyoming és un plaer. Porto 13 anys amb ell i mai ha vingut a treballar de mal humor. Perquè la gent que està a aquest nivell, que cobra tants diners, encara es permet el luxe de venir emprenyada. I la que he de venir emprenyada soc jo, que treballo al carrer i per quatre duros. Però això amb ell no ha passat mai. Sempre ve de bon humor, crea bon rotllo, t’ajuda en tot el que pot i està a favor de l’obra.

Vostè sempre agrairà a la direcció d’‘El intermedio’ que no els importés que tingués les ulleres més grans que les tetes. Sí, és clar. Recordo que al principi estàvem Bea Montañés, Usun Yoon i jo. Hi havia un moment en què les noies del programa érem nosaltres. I un dia li vaig dir al director:  “T’he d’agrair una cosa: té molt mèrit que en aquest món de la tele, i ¡a La Sexta!, hagis contractat unes ties que no passen d’una 85 de sostenidor”. Perquè treballant a La Sexta veus gent que ve a fer càstings i dius: “¿Jo què hi faig, aquí?”. Perquè hi ha noies que es presenten que no són de la nostra espècie. Tampoc de la seva, ¿eh?  I em diuen: “Però, bé, després ho saben fer”. I responc: “No és tracta d’això, sinó que trieu una mica de tot”. Però és complicat, perquè els que estan als despatxos acostumen a ser homes.

¿I com s’aguanta el riure amb les burrades que diu el Wyoming? Jo ric molt. Abans de començar, ja ha dit alguna cosa de la qual estàs rient. I ell ja comença malament, perquè, com que s’està petant de riure, no diu la primera frase...

Qui sí que ho ha passat molt malament és Dani Mateo... Ara està millor, però ho va passar malament. Aquest programa sempre ha tingut molts detractors i gent que el voldria tancar demà mateix. Però, aquesta temporada, això de la tomba i el ninot de Franco va crear malestar. I, és clar, tu no pots dir que t’ofèn el que estan fent amb el ninot, perquè diran que ets franquista i quedes malament. Però si en una setmana algú, i aquest va ser el Dani, es moca amb la bandera, ho ajuntem tot i tens una excusa.

"Ser reportera és complicat. No és fàcil que la gent s’aturi, digui alguna cosa amb gràcia
i consenteixi que
s’emeti"

És un luxe treballar en un espai que no s’espanta fàcilment, ¿no? La veritat és que no ens diuen res. Després, sí, però ja està fet. 

¿Tenen llibertat, llavors? Si no la tenim, l’agafem. Ara el dirigeix una dona, Carmen Aguilera, que abans era la subdirectora, però quan hi havia el Mikel (Miguel Sánchez), el seu director durant molts anys, ja li podien dir missa que ell feia el que creia convenient. Tot i que tenia moltes lluites. De fet, li va dir a la Carmen: “Agafa’l tu, que ja estic fart de lluitar i discutir. Em retiro i faig altres coses”.

¿Com va viure la marxa del Gonzo? Jo me’n vaig assabentar a l’últim moment. Millor, perquè si no, ho hauria estat passant fatal durant molts mesos. Si hi ha algú que pot fer de Jordi Évole sense ser l’Évole, perquè aquest és un personatge molt marcat, és el Gonzo. Perquè el que fa el Gonzo jo no ho sé fer, només poques persones. És que controla l’humor, la política i certa ètica. I és que de vegades ha de fer preguntes no només incòmodes, també algunes, tot i que sense faltar al respecte, que a la gent no li caiguin bé. Als polítics hi ha moltes coses que els has de preguntar que no els agrada que els preguntis. És una feina molt difícil. Jo no ho sabria fer.

Qui li diu que no a 'Salvados'... Si el Jordi et diu que està cansat, però que vol que segueixi el programa, és difícil dir-li que no. I també és difícil que trobi algú com el Gonzo. I després, això d’aquest dia gravació i l’endemà allò altre, benvingut sigui. Hi ha una cosa planificada que després de tants anys d’inestabilitat li donarà certa tranquil·litat al Gonzo. Està molt il·lusionat. Perquè estem acostumats a agafar la furgoneta per anar a Badajoz i que a mig camí ens diguin: “Al final no ho fem”. I tornem cap a Madrid.

Això canviarà... 

Sí. I ara haurà de fer la meva vida. Perquè, és clar, Producciones del Barrio és a Barcelona, i la seva família, a Madrid. Si veu que això tira, la portarà aquí i ja està. Ell ja ha anat de Galícia a Madrid i ara seria de Madrid a aquí. Avui dia has d’estar on hi ha la feina.

"Quan vaig entrar a Tele 5, em van posar a fer successos. Però no em sortia la llàgrima. Me n’anava a l’acudit. I em van passar a 'GH'. Millor"

Vostè li ha agafat el gust a tenir sostre, perquè era bastant 'sensesostre'. Doncs sí. Però em mola el carrer, perquè mai saps què passarà... I, a més, vaig amb un equip que ja és com una família. M’havien ofert coses, però ara que m'ho posen fàcil per compaginar... Perquè em faria molta pena deixar 'El intermedio'. A més, és una cosa mig segura, amb una certa continuïtat. I si pots fer més coses, sempre se n’aprèn. Tot i que amb 'Control T' i 'Las que faltaban’ m’he adonat de l’experiència que m’havia donat el carrer.

M’ho puc imaginar... Jo, que soc insegura, quan surto a gravar al carrer penso que a veure què em trobaré. Pateixo. Quan vaig seure a la taula d’aquests espais, vaig veure que només havia de controlar. No estic amb l’angoixa que si voldran parlar, si firmaran el consentiment. Fa 13 anys que soc a la porta del Congrés i me n’han passat de tots els colors.    

Com li ha passat al Gonzo, imagini’s que li proposen un programa com el de l’Ana Rosa o la Griso. Uf, per començar aquesta gent s’aixeca molt aviat. I, després, és molta feina. Susanna Griso té l’experiència de molts anys d’informatius. Jo aquesta dinàmica no la tinc. No he estat a informatius. Sempre he estat vinculada a l’humor. 

Malgrat que ha estudiat Comunicació Audiovisual... Sí. Quan vaig entrar a treballar amb l’Ana Rosa a Tele 5 em van col·locar a successos. Era un submon que no entenia. Em van dir: “Has de redactar més humà”. Però no em sortia de llàgrima. I si ho intentava, me n’anava cap a l’acudit. Amb la qual cosa em van passar a 'Gran hermano'. Millor. 

Amb l’equip gairebé exclusivament femení de ‘Las que faltaban’ (#0) / MOVISTAR+

Encara ha tret temps per presentar 'Las que faltaban’, a #0 de Movistar+. Quan m'ho van proposar, vaig dir que no, perquè ja era a 'El intermedio'... Però com que la productora és Globlomedia, em van repartir el temps entre tots dos. I estava molt bé, perquè suposava presentar un espai i es podien donar a conèixer dones molt vàlides poc conegudes.    

Un programa gairebé només de dones. ¿Comença una nova era? Espero que no sigui només una moda. S’agraeix. Com que als esports de TV-3 es parli del futbol femení. ‘Las que faltaban’ neix d’una foto d’humoristes al festival de Vitòria: Disset tios i dues noies. Les xarxes van petar. Movistar+ ja tenia pensat fer alguna cosa amb dones i s’hi va posar, perquè la cosa estava que cremava. És interessant el 'feedback' de la gent, perquè fas humor des del punt de vista feminista, sense caure en l’adoctrinament. Les dones agraeixen que hi hagi un espai amb dones humoristes. Només hi ha un noi: la quota masculina. Està molt bé que surtin dones que en els circuits de Comedy Central i els bars són conegudes, però han passat gana. Que aquest programa sigui una finestra per elles. 

"Me’n vaig anar a Madrid per tres mesos i hi porto 15 anys. I tinc els meus fills a Barcelona. Però no passa res
per anar i venir"

Espero no semblar masclista si li pregunto com s'ho fa per encadenar treballs amb dos nens petits. A Òscar Dalmau, la seva parella, també li ho he preguntat. És que ja se sap qui es menja realment tot això, ¿no? Quan només tenia la nena, estava a Madrid de dilluns a dijous i venia els caps de setmana. Ara, amb els dos, vaig decidir deixar-los aquí i vaig i vinc contínuament. Intento passar com a molt dues nits fora de casa. I això suposa viatjar molt més. Però també he recuperat la sensació de viatjar sola, perquè durant tres anys he anat amb un nadó i em coneixia tots els racons de l’AVE. Ara puc seure i dormir o llegir. 

Dalmau també ha tingut una temporada mogudeta amb la ràdio i 'La nit dels Òscars' a TV-3... Sí. S’ho ha hagut de compaginar. Amb l’agreujant que jo no treballo aquí, m’he de desplaçar. 

Cal aprofitar la ratxa... Sí, jo me’n vaig anar a Madrid per tres mesos i hi porto 15 anys. La vida m’ha funcionat així. No passa res per anar i venir. ¿És més cansat? Sí. ¿Has de tenir una organització que no et permet saltar-te una coma? També. Però hi ha gent que és pitjor. No exagerem. Són problemes del Primer Món...