Anar al contingut

TU I JO SOM TRES

Com més diners tens, fingeix ser pobre

Ferran Monegal

Firma la idea Pol Izquierdo. I l’executa Queco Novell. Estic parlant de Trenquin tòpics, el programa que s’acaba d’estrenar a TV-3. Es tracta d’anar repassant els tòpics que nosaltres, els catalans, portem com una càrrega o un signe d’identitat sobrevingut, moltes vegades injustament, i veure el que tenen de veritat o de mentida. ¡Ah! És un exercici fet amb molta intel·ligència. Sobretot perquè a Novell el desdoblen, amb gran habilitat, en dos: ell i la seva consciència, el seu alter ego dialèctic, o sigui, el crític de si mateix, per entendre’ns. Amb aquest sistema s’asseguren de diluir i matisar tota exaltació meliquista del català entès com a pessebrista de la seva cultureta, com solia escriure afiladament fa anys el meu estimat Joan de Sagarra a Tele/eXprés.

Han començat parlant d’aquell tòpic, ¡garrepes!, que sempre ens encolomen als catalans. M’ha agradat molt la variant que Novell ha posat en un moment donat a sobre de la taula: la dissimulació, la simulació, el guardar les aparences, el fingiment. ¡Ah! Aquest sí que és un terreny molt nostrat, sobretot en les capes d’alt standing polític i econòmic. No deriva directament de la garreperia. És una estratègia existencial arrelada en l’art de la disfressa i l’ocultació.

En una ocasió, el patriarca d’una de les famílies més adinerades de Catalunya, apassionat dels cotxes, avui lamentablement mort, em va dir: “Posseeixo dos Rolls Royce i un Bentley, entre d’altres. Circulo amb aquests cotxes per Suïssa, quan vaig a la meva residència de Vevey. Per Catalunya vaig amb un Seat. He de mantenir les aparences”. És curiós, Queco Novell també ha elegit l’automobilística per il·luminar els tòpics. S’ha posat a circular per Argentona amb un Ferrari Testarossa. Convidava el veïnat a fer un volt. Acceptaven tots. Però alguns semblaven tenir la sensació d’estar en pecat mortal davant de tant luxe. El lema és: com més diners tens, disfressa’t de pobre. I encara més en el cas de fortunes negres o sospitoses.

Recordo que en una edició d’El convidat (TV-3, setembre 2012) Jordi Pujol i la seva dona, la Marta, van obrir les portes d’una de les seves cases, la de Premià de Dalt, a Albert Om. Van aconseguir un paisatge entendridor. Austeritat, orfandat mobiliària, cuidadíssim clima de modèstia i truita de patata amb humil morralla de peix com a sopar. ¡Ah! Quina posada en escena més perfecta.