Manolo Caro: "Netflix et dona difusió i llibertat"

Manolo Caro ('No sé si cortarme las venas o dejármelas largas', 'La vida inmoral de la pareja ideal') ha dirigit 'La casa de las flores’,sèrie d’humor negre que Netflix estrena aquest divendres, 10 d’agost. En la trama, en què Paco León encarna una advocada transgènere, una adinerada matriarca intenta mantenir la imatge de perfecció familiar després que l’amant del seu marit airegés els draps bruts del clan. 

-¿Per què va triar Paco León

?-Perquè està fet a la seva mesura. És l’actor que més s’aproxima al que buscava i vaig tenir la fortuna que em va dir que sí. A més, és un actor que també és director, que és el més complex que et pot passar com a director, perquè saps que ell ho veu tot amb els ulls de la teva mateixa professió. Si no aconsegueix respecte, empatia i afecte, pot ser una catàstrofe i, en aquest cas, ho hem portat molt bé.

-¿Com ha sigut treballar amb Cecilia Suárez

-La Cecilia i jo hem hem concebut tants projectes (professionals i personals) que només necessitem veure’ns, aclarir un parell de detalls i posar-nos en marxa perquè la ficció arribi a bon port. És còmode i, alhora, complex, perquè sempre cal intentar reinventar-se per no quedar-se estancat en la comoditat i no repetir-se.

-¿Ha sigut igual amb Verónica Castro

?-Treballar amb la Verónica ha sigut un regal que m’ha donat la meva professió. Si m’ho haguessin dit de petit, mai m’ho hauria imaginat, ja que vaig créixer veient les seves telenovel·les ('Los ricos también lloran’) i el més gran a què es pot aspirar en aquesta professió és tenir contacte un dia amb Verónica Castro, perquè és la icona més gran que ha nascut a la televisió mexicana. Sempre agrairé que acceptés, amb aquesta preocupació de saber que s’havia d’adaptar als temps moderns.

-¿Li va costar habituar-se

?-La primera vegada que va llegir un dels guions de 'La casa de las flores’ volia fer-se enrere. Li vaig insistir que reflexionés i seguís amb nosaltres. Més tard, em va dir: “És cert. És el moment de reinventar la meva carrera”. És una dona tan intel·ligent que sabia que fer un projecte amb Netflix, envoltada d’actors d’altres escoles i generacions, era un regal que ella s’havia de fer i que també ens ha fet a tot l’equip.

-La seva trajectòria està marcada pel lideratge femení. ¿Què aporten les dones a 'La casa de las flores’

?-Vaig créixer envoltat de dones i, en la sèrie, elles donen tot un cúmul de clarobscurs: bogeria, tranquil·litat, sensatesa... Quan treballo amb grans actrius i tanco un projecte, ja estic pensant en altres que podria dur a terme, amb una actriu semblant o amb una altra amb la qual ja vaig col·laborar. Potser, aviat aprofundeixo en el món masculí, però ara em trobo molt bé en aquest estil.

"En la imperfecció s’hi troba el que és perfecte"

-¿Què vol transmetre a l’utilitzar el mateix nom per als dos espais principals de la sèrie

?-Una floristeria i un cabaret que es diguin 'La casa de las flores’ podrien existir. Són llocs que tenen molta llum i foscor, alhora, i són molt divertits i complexos. Tenia moltíssimes ganes de fer l’analogia amb la família, que aparentment és perfecta, però a dins hi ha moltes imperfeccions, moltes coses que surten de control. Però la perfecció té a veure amb l’amor, amb estar amb la gent que un estima i en la imperfecció és realment on es troba el que és perfecte.

-¿Si haguessis de definir la sèrie amb una sola paraula, quin seria?

-Manolo Caro: Diversa.

-¿Què s’emporta d’Espanya cada vegada que torna?

-Molt d’afecte. Com em va dir Carlos Bardem, vinc i absorbeixo amor d’amics i companys de feina. Gràcies a Espanya, els mexicans hem après a ser més moderns i oberts. He volgut portar les meves experiències a Mèxic i crear un pont de comunicació entre els dos països.

Notícies relacionades

Santos Cerdán i l’ortografia

El Mundial de Clubs a la televisió

-¿Quina és la diferència de treballar per a Netflix?

-La difusió i la llibertat que tenim els creadors, perquè sabem que, en aquest univers tan gran, amb aquestes estrenes tan massives, podem trobar un públic. No tenim la por de pensar que no funcionarà o que l’etiquetaran d’una forma concreta. Per exemple, jo he estat veient 'Dark', una sèrie alemanya que si no hagués sigut per Netflix segurament no hauria arribat mai al meu televisor.