Alba Flores: «Aquesta temporada fa olor de sang»

Al repartiment de papers de 'Vis a vis’, a Alba Flores (Madrid, 1986) li va tocar una interna condemnada per participar en diversos robatoris a mà armada, un personatge central a la tercera temporada que aquest dilluns, 11 de juny, finalitza al canal de pagament Fox (22.20 hores). Impulsiva i visceral, a la Saray li va l’acció, i al seu alter ego a l’altre costat de la pantalla tampoc li falta nervi ni passió. Gesticula, pica de mans, fa bromes i riallades i et traspassa amb la mirada mentre et parla... A la neta de Lola Flores, els gens la delaten.

–¿Li venia de gust tornar a ‘Vis a vis’ o preferia girar full?

–Sí que em venia de gust, molt, però no m’ho esperava, va ser una veritable sorpresa quan em van avisar. Després d’acabar la segona temporada, van circular moltes boles al voltant de la sèrie. Que si havien venut els drets, que si ara la producció la portaven uns altres... Fins que no em vaig veure entre aquests barrots, no m’ho vaig creure.

–¿Com va ser el retrobament amb les seves companyes de cel·la?

–Vam tornar amb moltes ganes, vaig veure tothom molt evolucionat, més madur. No només les actrius, també la part tècnica, els que escriuen el guió, els de direcció. Aquesta sèrie és molt especial, i ara ho és més.

–¿A què creu que es deu?

–Crec que el tema d’estar tancats ens condiciona molt. De sobte, et veus creant dia rere dia entre les mateixes parets i es produeix una cosa rara que no es dona en altres rodatges. Al final, acabes coneixent-te millor. I el curiós és que totes som molt diferents, i en aquesta temporada més, perquè ha augmentat la diversitat. Però, de forma natural, saltem i ens diem les unes a les altres: no tinc ni idea de per què fas això, però vull que m’ho expliquis.

–¿Quines novetats destaca d’aquesta temporada?

–Las trames són encara més dures, no deixem pedra sobre pedra. Tret d’algunes incorporacions, som les mateixes companyes d’abans i seguim tancades en una presó, però la presó ha canviat i l’ambient, també. Ara el sistema penitenciari és més hostil i tot és més fosc i violent. És una violència física i també implícita. En aquesta nova temporada, l’aire fa olor de sang.

–¿Com s’ha notat?

–Des del primer capítol. La temporada va arrencar amb el nostre trasllat de presó. A la primera seqüència se’ns veia gastant-nos bromes al furgó, distretes amb les nostres coses i, de sobte, arribem a un lloc desconegut enmig del no-res. Ens sentim com si ens tiressin a sobre una galleda d’aigua gelada. A la presó anterior coneixíem el funcionament i sabíem com sobreviure. Aquí no.

–Continua sent una presó.

–Sí, però hi ha novetats importants. A la nova presó ens hem trobat amb unes bandarres, les xineses, que tenen muntada una màfia amb què controlen tot el que succeeix entre aquestes parets. A més, tenim una governanta que és pitjor que moltes preses.

–Els episodis han sigut de 50 minuts, no de 70 com abans. ¿Els va afectar?

–El guió ara era un munt de folis molt més petit que abans i te l’acabaves de seguida. A l’hora de rodar-lo es va notar bastant, perquè les seqüències de farcit s’han eliminat i ara anàvem al gra, ens centrem en el conflicte. Això li ha donat més ritme als capítols, tot ha estat més ràpid i directe.

–Amb el nou format, és probable que la sèrie viatgi més fàcilment a l’estranger. ¿Li il·lusiona?

–Això ja ens passava. Em sorprèn la quantitat de gent que ens coneix en altres països. A mi m’han parat fans de Califòrnia dient-me que són seguidores de la sèrie. I a Londres també m’han preguntat si soc la pakistanesa de ‘Vis a vis’, i els he dit que no, que soc gitana. M’han arribat a escriure fins i tot fans de l’Azerbaidjan.

Notícies relacionades

«Si volen guerra, ¡jo, ni un pas enrere!»

L’harakiri inconclús de la senyora Mariko

–La sèrie està protagonitzada per dones. ¿En quina mesura diria que sintonitza amb el moviment feminista a què assistim últimament?

–Tant de bo serveixi per denunciar una cosa molt ‘heavy’ que està passant a les presons de dones, on hi ha situacions de violacions i maltractaments molt dures. És important que la ficció expliqui aquestes històries, que mai no tenen visibilitat, perquè això afecta l’imaginari de la gent i posa al centre del debat el que passa a les presons, que és més greu que el que denuncia la campanya del #Mee Too.