Pablo Derqui: "Fa por debutar com a protagonista en una sèrie espanyola"

Llicenciat en Humanitats (Universitat Pompeu i Fabra) i Interpretació (Institut del Teatre) i poliglot (castellà, català, anglès i francès), Pablo Derqui (Barcelona, 1976) és un actor de sobres preparat, encara que poc conegut en la petita pantalla espanyola, ja que s’ha prodigat més en el teatre i a la tele catalana (Nit i dia). Ara, com a protagonista de la sèrie d’Antena 3 Pulsaciones (dimarts, 22.40 h), ja té milions de teleespectadors a tot el país que segueixen el seu treball.

–¿Com es va gestar la seva participació en aquesta sèrie?

–Va ser bastant ràpid. M’ho van proposar i, després de llegir-me els guions, em va convèncer encara més. És un paper molt apetible per a un actor.

–¿Per què?

–Perquè viu dues vides a la vegada. El meu personatge és Alejandro, un neurocirurgià d’èxit, amb diners i obsessionat per la feina. Pateix un atac al cor i l’hi trasplanten. Paral·lelament veiem que el cor pertanyia a un periodista amb una vida molt atrafegada. Des del primer moment comença a tenir records o somnis del donant. Sense voler-ho sent la vida del seu donant juntament amb la seva, amb el que això implica de desajust emocional. Hi ha dues dones pel mig i una trama relacionada amb la mort del donant en circums-

tàncies estranyes. I ell haurà d’investigar aquesta mort.

–¿Coneixia les teories sobre la memòria del cor?

–En vaig llegir alguna cosa quan em van oferir el projecte. Però quan un se sobreinforma a vegades és un mareig. Sovint ens passa als actors que, per l’afany de tenir-ho tot controlat, acabes encotillant el teu personatge. Sí que vaig llegir sobre la memòria dels òrgans, però el que vaig fer va ser centrar-me en el guió, que no és tan científic perquè barreja thriller, investigació i drama emocional.

–¿Com li ha anat amb Leonor Watling?

–Un plaer. Ella apuja el llistó de la sèrie i treballar amb ella, a qui admiro, és molt fàcil. Leonor té molta experiència, es coneix molt bé i fa que tot flueixi. El repte ha sigut meu per estar a la seva altura. ¡Aconseguir que la gent es cregui que puc ser parella de Leonor Watling!

–¿I amb Emilio Aragón, creador, productor i director de la sèrie?

–No el coneixia, però era un referent de la meva infància. Recordo que em feia un tip de riure veient-lo a Ni en vivo ni en directo. Ha sigut un plaer coincidir amb ell. He descobert que és algú hiperconciliador i molt treballador que toca molts pals, cosa que li fa tenir una sensibilitat molt especial. Es preocupa molt que l’ambient a la feina sigui molt distès i relaxat. Està molt obert a les propostes dels actors. A mi m’ha cuidat molt.

–¿Creu que té fusta de director de cine?

–Per descomptat. De cap d’equip en general, i a la televisió també, perquè ha crescut en aquest mitjà.

–¿Quin va ser el moment més dur en la gravació de Pulsaciones?

–Quan em van preguntar per Mariló Montero. Duríssim (riu). Ara de debò, el rodatge va ser molt dur i amb moltes hores. Al ser un thriller, vam haver de rodar moltes escenes a la nit. I com que jo era el protagonista, hi havia de ser sempre. Això et va consumint, però també et dona l’oportunitat de treballar més el personatge i donar-li més matisos.

–¿L’imposa que sigui el seu primer protagonista en una sèrie espanyola?

–Sí, la veritat és que fa por. Però també penses, i ho hem comentat amb l’equip, que passi el que passi el treball està molt ben fet. D’això podem estar segurs. Que arribi o no arribi no depèn de nosaltres. Hi haurà gent que em voldrà crucificar perquè com més exposat estàs, més dards et poden llançar.

–Els seus personatges solen ser malvats i aquí fa de bo. ¿L’ajudarà que el públic empatitzi més amb vostè?

–Aquesta és la idea. Jo ja vaig assumir fa temps que no seria mai ídol d’adolescents. En aquest cas, el meu personatge és més blanc, però comença sent una mica antipàtic. Aquest viatge el fa viure una altra vida i tenir un altre cor.

Notícies relacionades

Reflexions a les fosques

La final

–¿Ha acabat empatitzant amb els periodistes a l’haver d’assumir el cor d’un d’ells?

–És clar que sí. Cada un fa la seva feina com pot i com l’ha de fer (riu).