Miguel Ángel Silvestre: "El final de 'Velvet' tindrà el que l'espectador vol"

Miguel Angel Silvestre torna de Nova York a les galeries de 'Velve't per posar el punt final a la sèrie d’Antena 3 (22.40 hores), que ha durat quatre temporades. L’actor castellonenc és l’estrella indiscutible d’aquests dos últims capítols en la pell d’Alberto Márquez.   

–¿Com va ser la seva tornada a Espanya per gravar aquest final de 'Velvet'?

–Molt bona. Paula Echevarría és una dona increïble. És una persona feliç i molt natural. És un gust molt gran treballar amb ella. Després de tres anys junts, tenim molta complicitat i tots dos volíem explicar aquest final d’Alberto i Ana. A mi m’agradava molt com s’acabava la tercera temporada, però tenia un final amarg. Aquesta última, en què ens han fet patir molt, tindrà el que l’espectador vol.

–¿Com és el retorn d’Alberto a les galeries?

–Molt bonic. Tinc converses molt boniques amb Javi Rey (Mateo), que ve a buscar-me a Nova York. Aquest trajecte de Nova York a Madrid és molt intens: tot el que s’han d’explicar i  reprotxar. L’altre dia em va dir Javi que el fet que els nostres personatges s’estimessin tant ha fet que nosaltres ens estimem també molt. I això d’estimar-nos tant ha fet que els personatges tinguessin aquesta màgia. A mi m’agrada molt la gent del nord, els gallecs aquests que parlen amb comptagotes. Javi Rey és una mica així: sec en paraules, però quan les diu…

–¿Se sent còmode vivint als EUA o nota la pressió?

–Sento que no he de demostrar res. Jo no sento pressió ni responsabilitat perquè no sóc cap estendard d’Espanya. Quan els parlo d’Espanya, tothom es mor de ganes de venir. 

–¿Li ha canviat molt la vida aquests últims anys?

–La meva vida segueix igual. Fa dos o tres anys que no paro de treballar. Fins ara he tingut molta sort perquè m’han arribat projectes que m’han estimulat. Va ser un gran gust que m’arribés una sèrie com 'Sense 8', que parla de l’empatia com parla, tenint en compte que els principals referents que he tingut a la meva vida han patit la repressió, com Lorca i una persona de la meva família.

–Se’l veu molt identificat amb la sèrie de les germanes Wachowski... 

–És que jo vaig créixer admirant aquesta celebració de l’autenticitat. En altres països sí que és realitat el que viu Lito Rodríguez, que és la repressió vista des de fora, el que ens va passar a nosaltres en la dictadura. Poder explicar el que els va passar a les persones que més m’han donat, a través de Lorca i les seves obres i d’aquest familiar, és molt agraït.

–¿El paren pel carrer als països on s’emet 'Velvet'?

–Vostè sap què és arribar a Itàlia, anar a menjar a un lloc, que et diguin l’actor 'spagnolo' i que t’acabin  convidant. Això no té preu. Hi ha molts peròs que li trobo a la meva professió, com tohtom en deu tenir a la seva. Qui se’n va a casa i pot desconnectar viu. Jo no puc fer-ho. Cada professió té el seu aspecte positiu i negatiu, però el que és impagable és l’afecte que generem en la gent.

–Se li veu que ha canviat la seva forma d’encarar la popularitat i les seves relacions amb la premsa. ¿Ara la disfruta més?

–És veritat que he canviat molt i que ara sóc tot al contrari. Abans, sempre semblava que estava torturat, i era molt pesat. Era insuportable. Jo tenia molta por. Per això quan m’anaven a fer una entrevista ho passava fatal. Fins que a poc a poc et comences a acceptar a tu mateix i a adonar-te del gran favor que t’està fent la premsa

Notícies relacionades

«Si volen guerra, ¡jo, ni un pas enrere!»

L’harakiri inconclús de la senyora Mariko

–¿Això ho ha après a Espanya o als Estats Units?

–Aquí, aquí. La meva mare em deia que parlaven molt bé de mi i que per què no em relaxava. Des de dins es veu tot diferent.