ENTREVISTA

Carlos Cuevas: "Ja no vull fer més de nen bo... almenys durant una temporada"

El jove actor interpreta el Pol a la sèrie de TV-3 'Merlí'

10
Es llegeix en minuts
Olga Lerín
Olga Lerín

Periodista

ver +

Carlos Cuevas (Montcada i Reixac, 1995), el nen que interpretava el Biel, el petit de la família protagonista del serial de TV-3 'Ventdelplà', ha crescut. Malgrat que l’audiència de Catalunya el recorda especialment per aquell paper en què es va enfundar durant sis anys (dels 8 als 14), hi ha hagut nous projectes artístics després del Biel, començant per un gran paper al teatre ('Madame Melville'), amb només 15 anys. La tele ('Luna, el misterio de Calenda', A-3) i el cine ('Ahora o nunca') s’han colat en aquesta fructífera trajectòria sobre els escenaris, que Cuevas comparteix amb la carrera universitària d’Estudis Literaris. Una realitat als antípodes de la que disfruta, com a Pol, a la sèrie de TVC 'Merlí'.

–El Merlí diu coses de l’estil: «Us vull desperts, amb les antenes posades»; «Camineu mentre reflexioneu...» ¿Vostè havia tingut algun professor així?

–No tan directament. Al Merlí el caracteritza la singularitat i la peculiaritat a l’hora de dir les coses, però sí que és veritat que he tingut professors molt guais, que m’han ajudat molt, com un de Filosofia a Batxillerat, Lluís Zabala, que era meravellós. Em vaig plantejar estudiar la carrera de Filosofia perquè ell me l’explicava molt bé. Era un home molt compromès, que ens tractava de tu a tu, que ens considerava adults.

 –¿Persones com ell l’han ajudat a tirar endavant en la vida?

–Crec que sí; almenys, m’han ajudat a saber com pensar sobre les coses. En l’adolescència estàs entre el nen i l’adult. Que algú que sap molt et tracti de tu a tu, et col·loca en un lloc en què dius: «Ja no sóc tan petit, ja puc pensar tot sol». I això t’allibera de la imposició de criatura i fa que tinguis, lliurement, el teu discurs.

–¿Ha contactat amb ell?

–Alguna vegada ens hem escrit i m’ha vingut a veure al teatre. Fa temps li vaig comentar que faria la sèrie, i li va fer molta il·lusió. M’ha dit que estava molt content perquè la filosofia es donés a conèixer, que la recomanava als seus alumnes i que li costava reconèixer-me en el meu personatge després d’haver-me tingut a classe, perquè jo sóc totalment diferent en la meva relació amb els estudis.

–Vostè no té pinta de macarra ni de ser el xulo de la classe...

–No, he sigut l’'empollon'. Sempre he fet de nen bo i responsable i, de cop, ser un cràpula em venia de gust.

–¿El Merlí és el mestre ideal?

–És complicat… Té tot el que se li pot demanar a un professor, però, al mateix temps, posseeix una sèrie de defectes que surten al llarg dels capítols. A vegades es passa una mica de la ratlla de l’espai personal, és una mica invasiu en aquest aspecte i es pren una sèrie de llibertats que no s’hauria de prendre.

–Sembla que a vostè la Filosofia li agrada, a diferència del Pol. ¿Té algun autor preferit?

–A la carrera d’Estudis Literaris tenim moltes assignatures de Filosofia. M’interessen diferents moments i persones: Plató, per la seva teoria del coneixement; Kant, perquè suposa un revulsiu enorme; Descartes m’avorreix i Nietzsche em té fascinat.

–Doncs l’exministre José Ignacio Wert planejava enviar aquesta matèria a l’exili...

–És covard i contraproduent evitar que la gent jove es faci preguntes per por de trobar respostes reaccionàries. No és permissible que es fulmini la llibertat de pensament i que es limitin els textos a què poden accedir els alumnes. No ens hauria de fer por la llibertat d’opinió; al contrari, enriqueix la democràcia. 

–Els seus estudis el deuen haver ajudat a l’hora de preparar el paper. ¿Ha revisat moltes coses?

–No, perquè ho tinc tot molt fresc. De 'Merlí' m’agrada aquest costat filosòfic, però el que encara m’atrau més és que no cau en la pedanteria o en un directisme exagerat que pot semblar que  estiguis veient una classe de Filosofia. Jo vaig arribar al Batxillerat sense saber què era: no tenia ni idea del que m’explicarien. Amb 'Merlí', els alumnes d’ESO poden assumir coneixements de forma lleugera, que van arrelant. Té unes frases brillants en certs moments que, si penses una mica, et poden fer anar més enllà. 

–¡Llàstima que no li hagi tocat ser l’empollon! ¿No ho va demanar?

–No, al contrari. Ja no vull fer més de nen bo. S’ha acabat, almenys, durant una temporada.

–¿Creu que 'Merlí' aconsegueix reflectir com són els joves actuals

–Els personatges estan molt ben trobats i reflecteixen de forma fenomenal tots els rols que hi pot haver en una classe, sense caure en l’estereotip. Malgrat que jo puc ser el xulo i un altre, l’'empollon', entens per què som així. El teleespectador es pot sentir identificat amb algun dels personatges o, almenys,en podrà reconèixer algun en el qual vegi un amic o un col·lega de classe. No es fa simplement un dibuix dels personatges i punt, sinó que s’explica per què són així i d’on vénen. I acabes empatitzant amb ells.

–L’actor David Solans [Bruno, a la sèrie] diu que els joves aquí són personatges febles, que intenten allunyar-se dels pares i mantenir el seu espai.

–És que l’adolescència és una etapa de crisi i d’autoconeixement, de descobriment, en què intentes ser algú i no una còpia dels teus pares o del que veus. Estàs en un debat sobre què m’agrada, com vull vestir-me, què vull semblar, què vull projectar… La majoria de personatges de 'Merlí' tenen coses endins que els remouen i determinen la seva manera d’actuar.

–Com el Pol, que, malgrat semblar un tipus dur, té certa sensibilitat...

–El Pol és un tio xulo, fred i prepotent, perquè té una enyorança de la seva mare, que va morir quan ell era petit i no pot suportar-ho. El seu pare no té feina, la seva àvia també mor... Se sent desemparat i busca suports a fora. 

–¿Què ha aportat Carlos Cuevas al seu personatge?

–Per fer-lo vas a buscar en el més profund de tu mateix i sempre surten coses. A Héctor Lozano [el guionista] li interessava molt mostrar un llenguatge fidel al dels adolescents, perquè a vegades veus la tele i penses que els joves no parlen així. Hem incorporat coses nostres, com comentaris en argot. A nivell de llenguatge, la sèrie té molta veritat. Tota la meva trama amb la família és en castellà i està molt bé, perquè representa que sóc d’una família castellanoparlant. Sóc de Montcada i Reixac i era l’únic que parlava en castellà a casa. 

–Sentir molt castellà a la sèrie pot exaltar més d’un...

–M’és igual... Això no vol dir que no siguem catalans. Vulguem o no, hi ha gent que parla castellà a casa, malgrat que després se senti molt catalana. La llengua va així. A 'Ventdelplà', la família del bar parlava castellà i no passava res. Jo parlo molt castellà a classe, però és que els macarres que conec parlen així.

–¿No li hauria agradat ser més macarra en la seva vida personal, ara que ha descobert el Pol?

–Com a estudiant, no tant, però en la vida personal, una mica més, sí, perquè el Pol té moments divertits, encara que a vegades fa putades a la gent, i no està bé.

–¿No ho ha intentat?

–No, perquè la veritat és que no hi tinc gaire traça [riu].

–¿Vostè també era el centre d’atenció quan estudiava a l’institut?

–Sí, però per altres motius, no per intimidar el personal ni per crear un rol autoritari, sinó perquè he treballat des de molt petit i la gent em coneixia.

–Des que va acabar 'Ventdelplà' no havia tornat a TV-3.

–Jo voldria estar a tots els llocs sempre: fer teatre, tele i cine a la vegada, però no es pot. Tinc la sort que no he parat mai.

–¿No li fa mandra que la gent el torni a parar pel carrer?

–No. La gent ho continua fent. Alguns em recorden pel Biel i altres, per 'Luna...' Però cada vegada més, i això em fa molta gràcia, sóc el Carlos quan em saluden. Ja no sóc un personatge, sinó que hi ha un actor darrere. El que m’importa és que la meva feina estigui ben feta, que agradi i que es reconegui tot el que implica. I, després, si algú em para, ja el saludaré. L’avantatge que he tingut és que com que ho he viscut des de petit, ho he vist com una cosa normal i m’hi he anat acostumant. I quan he anat sol per la vida, he sabut com afrontar aquestes situacions. T’afecta el que vols que t’afecti.

–¿Ha seguit estudis de teatre?

–No. La meva formació és a base de feina. Faig cursos i un dia a la setmana tinc classe amb una coach, Laura Jou. És més un entrenament actoral que una formació teatral.

–¿D’on li ve la vena artística? Va debutar als 8 anys.

–Doncs no ho sé. De petit m’agradava molt el teatre. Recordo que el meu avi m’acompanyava a veure obres infantils al teatre de Montcada cada diumenge. Vaig fer una prova per a una pel·lícula, La dona de gel, i em van agafar. I a partir d’allà tot va anar rodat.

–Al seu compte de Twitter es defineix com a «aprenent d’actor». ¡Però si als 15 anys ja va tenir un paper protagonista a l’obra 'Madame Melville'…! ¿Va ser un atreviment?

–Potser vaig ser un inconscient, perquè no sabia on em ficava. Em venia de gust fer teatre: tenia al costat una actriu meravellosa, Clara Segura, i un director, Àngel Llàcer, que em recolzava molt. Però no era conscient del que implica fer teatre, dels ulls tan crítics que et vénen a veure... Sé que amb 15 anys és una mica precoç, però va ser meravellós. Ho tornaria a fer...

 

–Després va venir més teatre, la sèrie 'Luna...' i la pel·lícula 'Ahora o nunca', amb Dani Rovira.

–Aquest tio ara mateix és la Coca- Cola. ¡És impressionat! Em feia molta gràcia. De cop, t’adones que són figures mediàtiques. El Dani tenia unes taules amb els paparazzis… Tu véns del teatre, que és un ambient més tranquil i més d’estar per casa... Em van xocar una mica els estils de vida, molt diferents del meu, però va ser interessant.

–¿No li agradaria també tenir els fotògrafs a la porta?

–No és el meu objectiu. Si fer la meva feina comporta això, hauré d’empassar-m’ho i assimilar-ho. Però depèn del que acceptis fer o no.

–És el preu de la fama.

–Sí, però també depèn del projecte que escullis. Hi ha actors meravellosos als quals no els paren pel carrer, i això no vol dir que no siguin tan bons. 

–¿Què en queda del Biel?

–¡Ui!, em fa molta gràcia. És una cosa que m’ha marcat molt en la vida, perquè van ser sis o set anys... A 'Ventdelplà' vaig saber que volia ser actor i vaig conèixer gent meravellosa. Vaig aprendre molt, perquè partia de zero, i em va marcar. Em va ensenyar coses a nivell de disciplina, però també d’implicació laboral. La gent recorda molt el Biel, però a mi em queda molt lluny. Vaig acabar la sèrie als 14 anys i he fet coses després. Però li dec molt, sí.

–¿I a aquells viatges en cotxe amb la seva mare anant cap al plató i repassant guions de la sèrie?

–La meva mare m’ha ajudat molt i m’ha acompanyat als rodatges tota la vida. Ara hi vaig sol, però sí que no he perdut detalls que em va ensenyar ella: encara estudio els guions amb dies de marge, surto de casa amb temps, no em porto malament en el rodatge… 

Notícies relacionades

–Una curiositat. ¿Per què es fa dir Carlos i no Carles?

–Els meus pares em van posar així i m’hi he acostumat, encara que sóc més català que el pal de la bandera. De petit em feia ràbia Carles, perquè s’assemblava més a Carla, i era nom de nena. Però molta gent em diu Carles i no protesto. No em crea cap conflicte.