Jose Coronado: "Els meus referents com a polis durs són Lee Marvin i Clint Eastwood"

Jose Coronado té un aspecte immillorable als seus 56 anys, complerts a l'agost, i ara torna a ficar-se en la pell d'un malvat, Fran Peyón, un policia veterà que fa 12 anys que està destinat al conflictiu barri d'El Príncipe, el més perillós de Ceuta, on ha aconseguit mantenir un difícil equilibri entre les bandes de lloc i guanyar-se el respecte dels seus homes. Aquesta nit, Tele 5 ofereix el segon episodi de la sèrie homònima, 'El Príncipe'.

–Aclareixi'm un detall, sisplau. ¿Com li diuen: Jose o José?

–Jose, per favor. Ja sé que és igual de lleig Jose que José, però tota la meva vida he estat Jose i no sé per què em posen l'accent. És una lluita que tinc des de fa 30 anys, simplement perquè ningú em diu José. Com qui et ve i et diu Pepe: vaja que no em coneix de res i s'està tirant el rotllo.

–Torna a fer de policia. ¿Què passa? ¿No li ofereixen cap altra cosa?

–[Riu] Ja he fet uns quants policies, des de Brigada Central, amb Imanol Arias. A mi la policia sempre m'ha apassionat, cinematogràficament parlant i en la vida real. Em sembla que és un gremi amb unes possibilitats enormes per explicar històries meravelloses. Sempre m'ha encantat. La meva especialització en cert tipus d'agents crec que va ser el gran encert que va tenir Enrique Urbizu quan em va cridar per fer La caja 507. Jo estava convençut que em volia per fer de Modesto Pardo, el bon home del banc, perquè jo venia de fer 'Periodistas'. Però, Enrique, que és més llest que la fam, com a bon basc, va i em diu: «No, no, jo et vull a tu per al killer». I clar, això és jugar al que la gent no s'espera de tu. Després, l'important és que siguis bon actor. Això sempre ajuda.

–¿I Santos Trinidad, el de 'No habrá paz para los malvados'?

–Home, sí, Santos és el dimoni, per descomptat. I tant, i tant. Això és el millor, que he fet policies de tot tipus. He fet des del 'chusquero' amb Vicente Aranda, que és un tio caspós, fins al de Lobo, que és un home tremendament intel·ligent que vol arribar a ministre de l'Interior. He passat per tots els espectres. I al llarg d'aquests 30 anys he conegut molts agents de veritat, he estat en moltes batudes i en interrogatoris, en puticlubs, vivint la nit amb ells, baixant a les clavegueres... Sé què és un policia, l'entenc i no em costa encarnar-los.

–Vaja, que li agrada el gènere...

– Sí, sí. El policial és un dels gèneres que més m'agrada, la intriga, el suspens... Temps enrere em van penjar l'etiqueta de galant i ara em pengen la d'home dur del cine espanyol. Doncs molt bé: el pas de galant a home dur per a mi ha sigut meravellós... i tant de temps com vulgui la gent. Penso, per exemple, en Clint Eastwood, que tot el que va fer sempre va fer d'home dur i bo. Doncs mira, ja firmaria tenir una carrera com la seva.

–¿S'ha inspirat en aquest actor?

–Clint Eastwood és un dels meus referents, sense cap dubte, però també ho és, per exemple, John Wayne, que és un dels millors actors que han existit i és menys valorat. Lee Marvin és un altre tipus a qui segueixo molt. També m'agrada Humprehy Bogart... Però, vaja, si m'hagués de quedar només amb un, seria Eastwood.

–El seu paper a 'El Príncipe' és més tèrbol, ¿no? Em recorda el Richard Gere d''Assumptes bruts'. Un policia madur i atractiu, amb la corrupció rondant-lo de prop.

–No ho havia pensat, però sí que podria ser un bon referent, perquè aquest Fran que interpreto és un poli que no saps de què va. Té una aparença física i ètica molt peculiar i després, no obstant, fa coses tremendes. De fet, la sèrie comença amb aquest individu tirant un cadàver al mar, i és clar, dius: vaja, vaja, aquest és un corrupte, corrupte, ¿no? Però després res no és el que sembla. I això és interessant aplicat als dos personatges.

–¿Com és el seu personatge?

–És un policia de tota la vida, que va seguir les vies normals fins que el van destinar a Ceuta. Fa 12 anys que és inspector en cap a la comissaria i la seva màxima és que a 'El Príncipe' tot acaba en aigua salada, en llàgrimes o al fons del mar. Ell es mou en un dels barris més conflictius d'Espanya, per on passa tot el narcotràfic que ve del Marroc i on hi ha una fusió i una lluita de cultures i de religions tremenda. A ell li toca moure's entre la frontera de la legalitat i la il·legalitat. I ho fa, segons ell, per evitar mals majors, per evitar sang, perquè Fran és un gran negociador.

–L'ambigüitat que li deia...

–Als ulls de la societat pot semblar que el que fa no és ètic. Però ell es diu: d'acord, no és ètic, però això si no ho faig així, acabarem en una guerra de bandes que seria molt pitjor. I Fran es diu a si mateix que el fet que es comporti així i funcioni així serveix perquè molts altres funcionaris puguin conservar la seva butaca als seus despatxos...

–¿Coneixia el barri real?

–Vam estar a Ceuta i al barri abans de començar la sèrie. El barri és increïble, perquè sembla un conte de 'Hansel i Gretel', ple de coloraines i dones precioses amb vels. Però quan ve la nit, comença a sortir tot el que és fosc i terrible. No pots entrar-hi sol ni de broma. Fins i tot els bombers, quan hi han d'entrar a apagar un foc, abans esperen que arribi la policia, perquè el més normal és que et rebin a pedrades.

–¿No exagera?

–Jo vaig tenir la sort d'estar amb la policia des del principi i em van estar informant de com es funciona allà. Em van portar a la frontera. Vaig estar veient com passen noiets als baixos dels camions i vaig poder saber tot el que passa allà. I sobretot d'aquest problema terrible, per desgràcia de rabiosa actualitat, que és la captació d'aquests nens per a cèl·lules gihadistes. Els envien a Síria i després tornen aquí per posar-se un cinturó bomba i explotar pels aires en nom d'Al·là. Vaig estar intentant impregnar-me de tot aquest món, de com viuen allà. Jo crec, a més, que hem fet una sèrie molt documentada, que pot ser un reflex d'una realitat que existeix i que Espanya no coneix.

–El que ens arriba a nosaltres és la utilització de ganivetes en el perímetre tancat de Melilla...

–Home, aquest tema de les ganivetes em sembla absolutament inhumà i horrorós. Hi ha d'haver altres mètodes. Hi hauria d'haver altres opcions que deixar-los que es vagin mutilant per després tornar-los a casa seva plens de ferides. És terrible, d'una crueltat tremenda.

–Ara que ha acabat el rodatge de la primera temporada d''El Príncipe', ¿quins plans té?

–Estic a punt de firmar una pel·lícula, però encara no ho puc dir...

–¿No se n'anirà a Hollywood? Fa un any que al seu amic Urbizu l'havien temptat amb una pel·lícula sobre la vida de Pablo Escobar... 

–No. Ni jo vull anar-me'n a Holly­wood ni Urbizu tampoc vol [riu]. Això de Pablo Escobar no va sortir. Però va estar a Los Angeles, perquè volien fer una versió de No habrá paz para los malvados amb Sylvester Stallone, a qui el va apassionar la pel·lícula i el personatge de Santos Trinidad. Tenien un pressupost 50 vegades més gran que el nostre. Però no sé com ha acabat el projecte. A Enrique i a mi ens agrada la nostra professió i explicar històries que facin créixer la nostra indústria i que ens permetin viure dignament.

–Crec que vostè col·labora amb una oenagé amb el seu fill Nicolás...

–En efecte, col·laboro amb Ajuda en Acció des de fa uns 10 anys. Quan els vaig conèixer, m'hi vaig involucrar per donar un cop de mà en el que faci falta. Per a mi és primordial donar una sortida a aquesta estupidesa que és la fama, que aporti alguna cosa a la societat, a part d'anar a estrenes i posar la cara. Si tenim el privilegi que la gent ens escolta, podem aportar un granet de sorra i enviar missatges que intentin fer el món una mica millor.

–¿Cine o tele? ¿O segons el guió?

–Cada vegada s'estan acostant més la formes de treballar en cine i en tele. Abans hi havia diferències més grans, quan es feia cine de precisió. Ara, amb la dificultat que té la indústria per tirar una pel·lícula endavant, s'ha de fer gairebé televisiva. La part tècnica, la càmera, es treballa igual.

–A vostè li agrada la tele...

–Jo sempre he sigut un enamorat de la tele. M'agrada com es treballa. S'han de solucionar les coses d'una manera ràpida i contínua, i a mi això em motiva molt... En el cine gairebé m'arribo a avorrir, perquè estic acostumat a rodar en televisió molts més minuts al dia que en una pel·lícula. Quan vaig començar a fer tele, sempre vaig entendre que no era un mitjà menor. ¿Com pot ser-ho quan arribes cada setmana a quatre milions d'espectadors i, en el millor dels casos, una pel·li la veuran 300.000 o 400.000 persones? Sempre he sigut un defensor de la tele: aquesta és la 14a sèrie que faig.

–¿Els guionistes han deixat un final obert a una continuació?

–Sí, sí. Ens han deixat marge per poder continuar...

Notícies relacionades

Eurovisió Júnior 2025

Buenafuente i Sílvia Abril no presentaran les campanades a TVE

–Vaja, que no el maten...

–[Riu] No, no.