Jordi Sánchez: "Mai voldria un veí com Recio"

Mentre que el seu personatge a 'La que se avecina', Antonio Recio, mataria per arribar a ser president de la comunitat, a Jordi Sánchez (Barcelona, 1964) és un càrrec que no li interessa gens en absolut. Tampoc suportaria un veí com Recio. Normal. El majorista de peix és capaç d’aixecar-se del llit a les tres de la matinada només per fer xivarri i molestar alguns dels habitants de Mirador de Montepinar o d’amenaçar-los per l’escala amb una pistola a la mà. Ara, a la seva preocupació per reconquistar la presidència s’hi suma el disgust per la petició de divorci de la seva dona, l’entregada Berta (Nathalie Seseña), i la por d’haver de cedir-li part del seu imperi del marisc.

–¿Es veuria vivint en una comunitat de veïns tan esbojarrada com la de la seva sèrie? ¿O amb un veí com Recio?

–No. Sempre dic que el meu personatge és un bombó, però com a persona, és un saldo, i tenir-lo de veí no seria gens agradable. Jo almenys no el voldria. I a la resta dels personatges, em sembla que tampoc. Tota aquella xafarderia tan descarada, que quan arriba algú nou a l’edifici se li presenten a casa... ¡no m’agradaria gens!

–Vostè ha arribat a dir: "És difícil trobar un personatge que tingui tots els defectes humans en un únic senyor. Recio els té". ¿Per què és, doncs, un dels veïns més estimats de la telecomèdia?

–Perquè el veus a través de la tele. A més, el meu personatge pateix molt amb tot, s’il·lusiona com un nen de 10 anys i això l’acosta una mica a la gent. A part que els guionistes el castiguen i li surt tot malament. Per exemple, ara que està tractant tan malament la seva dona, si no el castiguessin n’hi hauria per matar-lo.

–Amb tot el que em diu, la pregunta que acostumem a fer els periodistes sobre la seva similitud amb el personatge està fora de lloc...

–No ens assemblem en res... ¡a part de la calba! Era un repte que Recio caigués bé. Per això ens vam acollir al fet que fos tan infantil, que tingués aquells disgustos quan les coses no li surten bé, semblants a les rebequeries i enrabiades dels nens. Però era complicat... Quan llegia els primers guions, pensava que se’m tiraria tothom a sobre i no ha sigut així.

–Això ho farien si el confonguessin amb el personatge.

–Hi ha gent que em pregunta si estic a gust amb ell. El que passa és que com a actor també pot tocar-te fer d’assassí o de Franco i tot això està dins de la ficció. Sí que alguna vegada m’he trobat defensant-me, dient que no sóc homòfob, xenòfob ni fatxa. Algun xaval es pot equivocar i confondre’t amb el personatge, però la gent adulta és clar que no ho fa.

–També el deuen parar pel carrer per demanar-li que digui alguna de les ja mítiques frases de Recio, com el "¡Soy mayorista! ¡No limpio pescado!".

–Home, pensi que no només emeten la sèrie els dilluns a Tele 5, sinó que també la fan a FDF, a vegades fins i tot tres o quatre vegades al dia. Encara que a algú no li agradi, fent zàping t’ha vist la cara. Així que em criden allò de "¡pescadero cabrón!" des dels cotxes o els adolescents em demanen que digui frases com "¿Cómo tiene el cho­cho?". I és molt estrany que et demanin que diguis una cosa així al mig del carrer...

–És part del que comporta la popularitat.

–Bé, jo em poso una gorra i la gent no em coneix. Hi ha altres companys de la sèrie que no poden, però jo em puc camuflar.

–Vostè ja va viure la gran popularitat d’un altre dels seus personatges, el Lopes de 'Plats bruts'.

–Sí, el que passa és que llavors no hi havia mòbils i no et feien tantes fotos. Com que 'La que se avecina' la poden arribar a fer diverses vegades al dia, tot és molt més exagerat. En canvi, a 'Plats bruts' era més controlable.

–Recio deu ser l’única persona a Espanya que somia ser president de l’escala.

–¡L’únic! Bé, en aquesta comunitat hi ha una lluita absurda perquè ningú vol ser president enlloc. Almenys jo no ho vull ser. A mi em van fer president de l’escala un cop que m’havia oblidat que hi havia una reunió de veïns i me’n vaig anar al cine. Quan vaig tornar, era president.

–¿Quina mena de president era? ¿Dels que proposaven moltes coses o dels que delegaven o s’escaquejaven?

–Com que era molt jove, era el president deixat, el que ningú vol. No tenia temps i feia el mínim... No era un bon president. És que posar un tio de vint-i-pocs anys com a president de l’escala és un error.

–Tele 5 està emetent la setena temporada de 'La que se avecina' i aquest mes comencen el rodatge de la vuitena. ¿Tenim Recio per estona?

–La veritat és que m’ho passo molt bé interpretant-lo. I tampoc treballo tot l’any. Es roda a Madrid, més o menys en uns sis mesos i mig, ja que són uns 14 o 15 dies per capítol i cada temporada té 13 episodis. La resta de l’any estic a Barcelona amb la meva família i treballant en altres coses. A més, tenim uns trens fantàstics i torno a casa cada dijous.

–¿No té casa a Madrid?

–¡He tingut més pisos allà que aquí! He canviat quatre o cinc vegades. M’he recorregut el barri de La Latina, el Madrid dels Àustries...

–Molta gent no sap que, abans de començar en el món de la interpretació, va treballar d’infermer.

–Vaig treballar a l’hospital de la Vall d’Hebron uns tres o quatre anys, a traumatologia. El que passa és que sempre havia volgut ser actor i aprofitava les nits que treballava per preparar-me el monòleg d’accés a l’Institut del Teatre.

–¿Assajava a l’hospital?

–Com que treballava de nit en una unitat d’hemofília, quan no hi havia urgències em podia passar de dues a quatre hores sol, sense res a fer. Així que assajava amb l’uniforme verd.

–I va aconseguir entrar a l’Institut del Teatre.

–Sí. Quan tenia un milió de pessetes estalviat vaig deixar la feina i, quan se m’estaven acabant els diners, em va trucar Sergi Belbel per fer 'El mercader de Venècia'. Després vam arrencar 'Kràmpac', la primera funció de la companyia teatral.

–Després arribaria el seu primer gran èxit televisiu, el 'Plats bruts' de TV-3. L’estiu passat, la cadena va reposar la telecomèdia per 13a vegada i va tornar a liderar a les sobretaules. ¿No el sorprèn?

–Sí, s’ha convertit en una de les sè­ries de l’estiu. El que més em sorprèn és que la gent em segueixi reconeixent perquè és de l’any 1999. ¡Per això em diuen que a la tele tinc més cabells, és que fa molt temps!

–Després d’aquesta sèrie i de protagonitzar-ne una altra a TV-3, 'L’un per l’altre', ¿per què se’n va anar a treballar a Madrid?

–No és que me n’hagi anat a Madrid, sinó que vaig i vinc. La que se avecina és una excepció que ens ha sorprès a tots, perquè no s’acostumen a fer sèries que durin set anys. M’agradava la seva classe d’humor, perquè havia vist l’anterior projecte de l’equip, Aquí no hay quien viva, i ells també em coneixien per 'Plats bruts'. Si després d’això faig alguna cosa aquí o allà, no m’ho plantejo. Vas una mica on t’agradi la feina.

–Aquest humor de què parla és cada vegada més àcid a 'La que se avecina'.

–El que passa és que els guionistes i els actors de la sèrie cada vegada ens coneixem més i sabem què vol l’un de l’altre. Per això cada vegada m’agrada més el resultat quan veig els capítols d’aquesta temporada.

–¿Així que encara riu veient la sèrie i llegint els guions?

–¡I tant! Normalment els llegeixo al tren i a vegades vaig rient com un tonto.

–¿I en el rodatge?

–També. Les juntes són el més difícil de gravar. És on estem més estona, perquè som molts concentrats en un únic espai, cada un dient-hi la seva, i riem del que diuen els altres.

–¿A què dedica el temps que no té rodatge?

–Tinc una obra escrita amb Pep Anton Gómez, que l’estan fent Paco Tous i Pepón Nieto a Madrid i al febrer ve al Teatre Condal. A l’estiu en tenim una altra que es comença a assajar, 'Assassins tots'.

–Es dedica a l’escriptura d’obres teatrals, però fa temps que no puja a un escenari.

–Si faig teatre a Madrid no puc venir a Barcelona, i aquí tinc família, i si faig teatre aquí no puc rodar allà. Per tant, fa set anys que no faig teatre.

–¿No ho troba a faltar?

–Són opcions que has de prendre. Faig tele i escric teatre.

–Com que també és autor, ¿respecta més els textos dels guionistes de 'La que se avecina'?

–Aquí el que dic no ho escric jo. En aquesta sèrie, els mateixos que escriuen dirigeixen, i són molt estrictes amb el text. I ho entenc i ho respecto, perquè a Plats bruts hi havia algun actor que reescrivia el diàleg i no ens agradava.

–L’hem vist en molts papers de comèdia. ¿Prefereix aquest gènere?

–És el que em donen. Així com a l’hora d’escriure faig comèdia perquè se’m dóna millor, actuant m’agradaria interpretar de tot. Però com que et veuen fent aquest tipus de paper t’associen amb ell.

–Fa uns anys va publicar un llibre, 'Humans que m’he trobat'.

–Era una mena d’autobiografia novel·lada sobre el meu barri, Montbau, els anys 70. Barrejava realitat i ficció. Parlava molt de la meva família, dels meus pares...

–I també dels seus veïns.

–És que era un barri dormitori en què totes les parelles que s’hi van instal·lar tenien la mateixa edat, i els fills, també. A cada escala hi vivien 35 o 40 nens, com un Chiquipark.

–¿Però això de parlar tant dels seus veïns no li devia venir per la sèrie?

–És una absoluta casualitat. Em vaig criar en un barri de portes obertes, on les mares cridaven els fills per la finestra. Però és un altre tipus de veïns i una altra època.

Notícies relacionades

‘Els Òscars’

Crispetes

–¿És avui dia la televisió la feina més estable d’un actor?

–Per als actors ara no hi ha res segur. Bé, no hi ha hagut mai res segur. Jo he tingut molta sort i no em puc queixar, perquè ara es fan menys sèries i les noves no arrenquen amb els mateixos pressupostos d’abans. Però és una crisi que afecta tots els sectors, també els infermers.