El dia en que TV-3 es va convertir en la teva

Érem espantosament joves, sens dubte. Els més madurs de tots arribaven just als 40 anys i n'hi havia molt pocs d'aquests. La majoria estàvem per sota dels 30 i la nostra experiència professional no era, en cap cas, gaire llarga. Però el 16 de gener de 1984 això, els ho ben asseguro, no ens pesava en absolut. Estàvem del tot convençuts d'estar immersos en un moment meravellós i que tots els que allà treballàvem, ho faríem millor que ningú.

La primera emissió regular de TV-3 i del producte estrella de la casa, els Telenotícies, anava a arrencar aquell dia públicament, però tots els que hi participàvem ja feia temps que, com si fos una obra de teatre, assajàvem i assajàvem. ¡Assajar un Telenotícies!, la veritat és que ho escric i sona francament estrany, però era així. Encara que costi d'imaginar, un artefacte tan complex com un informatiu no es pot fer en un sol dia. Gran part de les informacions podien estar precuinades, a l'espera de donar-les-hi el toc final d'actualitat. Això és el que es va fer en aquell primer TN, bona part de les informacions les teníem mig fetes per tal de no fallar. No haver sortit amb un informatiu complet, ben fet i amb aspecte professional hauria representat fer un ridícul espantós que no volíem passar de cap manera.

Però malgrat tanta preparació, tot estava una mica fet amb una sabata i una espardenya. La nostra redacció era una planta d'un edifici de la Diagonal, cantonada Numància. El plató era un local de la planta baixa de l'edifici, on ara hi ha un restaurant. Inicialment, ni tan sols hi havia un control de realització amb aquest nom. L'única unitat mòbil de TV-3 estava aparcada al costat de l'edifici, a tocar de la discoteca Up & Down, i des d'allà es realitzava tot. Els Telenotícies tenien un minúscul control propi a les golfes del restaurant, vull dir el plató, i poca cosa més.

Els que vam fer aquell primer Telenotícies teníem, en general, molt poca experiència. Uns quants venien del món del cinema i de la ficció feta per a Televisió Espanyola, com Jaume Santacana o Lluís Maria Güell. Uns altres tenien una certa trajectòria en alguns diaris, com era el meu cas o el de Josep Maria Ureta, Enric Canals, Pepe Sanz, Josep Maria Ràfols, Vicenç Villatoro, Tatxo Benet, Jaume Vilalta o Pau Camps. Altres havien treballat en l'incipient món de l'audiovisual, com Carles Gené, Joan Ubeda o Lluís Diumaró, mentre que Maria Gorgues venia de la ràdio. Però el gruix de productors, de reporters o de redactors tenien experiències professionals de tota mena, ben allunyades del periodisme o de l'audiovisual. Jaume Roures, productor, havia treballat en una editorial; Pau Pons, Gerard Romy o Marià de Delàs havien estat companys de lluita de Roures i, com ell, tenien un gran sentit de l'ordre i del treball en equip. Jaume Barberà era mestre, Mònica Huguet i Àngels Barceló acabaven de sortir de la facultat... Sincerament, no m'estranya que des de fora es dubtés que tota aquella colla de gent tan heterogènia, tan jove, tan moderna, fos capaç de tirar endavant aquella empresa.

El 16 de gener de fa 30 anys tots vam arribar a la feina molt aviat. De fet, gairebé no havíem sortit d'aquell edifici des de feia setmanes. Recordo que, a casa, els meus pares -jo tenia 23 anys- em van ajudar a triar la roba que duria. El vestit, com el de tots els presentadors, no ens el pagava ningú i nosaltres mateixos fèiem d'estilistes, amb resultats de vegades un pèl heterodoxos.

A la redacció hi havia una certa eufòria continguda. Tots teníem ganes de començar. L'únic que estava una mica neguitós i ho demostrava era l'home amb més experiència televisiva de tots, el meteoròleg Antoni Castejón, probablement perquè era el més conscient de tot el que no estava encara ben lligat per a l'emissió en directe. Castejón, a més, patia perquè s'havia d'enfrontar a un monstre tecnològic acabat d'arribar, el croma. Aquell dia donaria la informació meteorològica per primera vegada a l'Estat sense tenir el mapa físic davant dels nassos. Castejón era un tros de pa, un home divertit i intel·ligent, profundament empàtic, però aquell dia va estar més capficat que mai fins que va acabar el Telenotícies.

El plató, per primer cop des que havíem començat els assajos, es va tancar i dins només ens vam quedar, pocs minuts abans de dos quarts de nou, tots aquells que érem del tot imprescindibles. L'Eduard Berraondo i la Maria Gorgues, serens com sempre, i en Castejón i jo, més extravertits i xerraires. Si no recordo malament, aquell dia va ser en Jaume Santacana, que després arribaria a ser cap de programes de TV-3, qui va fer de regidor, encara que era una feina en què al principi s'alternava amb en Jaume Roures.

Tot va sortir bé. Tant, que fins i tot en acabat recordo una sensació d'un cert anticlímax. ¿Ja estava? ¿Tanta feina, tants nervis i en mitja hora sense cap error tot s'havia acabat? ¡Ni de molt! Aquell només era el primer dia i el primer Telenotícies d'una sèrie que dijous vinent, si no hi ha vaga pel mig, farà 30 anys.

Aquella nit vam anar a sopar a un bar, una mena de taverna del barri de les Corts, el Ciurana. Molts dels qui vam estar en aquell sopar, per desgràcia, ja no estan amb nosaltres: Castejón, Diumaró, l'Albert Viladot, la Sara Creus, en Joan Fornell i alguns més. Tots massa joves. Però aquella nit portàvem massa alegria al cos per estar gens ni mica preocupats pel futur.

Els Telenotícies van causar impacte. Vistos amb ulls del 2014, sembla estrany que tothom coincidís que la imatge que projectàvem era tan moderna, que mai s'havien vist uns informatius com aquells. Ara se'ls veu antiquats, però hem de pensar d'on veníem, d'una televisió única molt encarcarada, que s'havia quedat enrere de les noves tendències en els informatius televisius. Els TN seguien, més malament que bé, tot s'ha de dir, la manera de fer dels informatius que es feien en aquells moments a mig món, especialment als Estats Units i a França: dos presentadors generals en lloc d'un; un presentador específic d'esports; una meteorologia on primés l'espectacle; l'ús continuat de la infografia; vídeos més curts; sumaris i resums... Tot això que ara trobem tan normal, en aquell moment va ser revolucionari per als espectadors catalans.

Notícies relacionades

¿Com tenim allò del 2cat?

‘Si amanece, nos vamos’…

De fet, aquell gener molt pocs eren conscients -jo no, sens dubte- de la importància que tenia aquella televisió que acabàvem d'engegar. En poques setmanes els equips de reporters de TV-3 descobririen amb sorpresa que quan arribaven a qualsevol lloc eren rebuts per l'alcalde i tractats a cos de rei, i els presentadors, que començàvem a ser cares conegudes. I també que l'entusiasme popular no estava necessàriament acompanyat per les crítiques publicades. Així doncs, la gent d'aquella primera TV-3 ens vam trobar per primer cop amb un fet que ha estat constant en la història de la cadena: una gran acceptació de l'audiència, al mateix temps que unes acusacions que crec que eren i són sovint infundades, de manipulació i partidisme.

Per a tots els que vam viure aquella estrena, el 16 de gener de 1984 ha quedat com un dels moments més lluminosos de la nostra vida. I això, sincerament, sempre ho agrairé a tots amb els qui ho vaig compartir.