L'escopeta nacional

Per tancar l'any 2012,Jordi Évoleno hauria pogut triar una criatura més adequada per entrevistar (Salvados, La Sexta): ha aconseguit asseure's cara a cara ambBaltasar Garzón, i practicar-li el primerapprochetelevisiu des que va ser inhabilitat com a jutge. ¡Ahh! La postura d'Évolecom a entrevistador ha constituït un deliciós conjunt de metàfores i d'ironies. Amb subtil suavitat, el va anar embolcallant amb preguntes sobre els botxins que han guillotinat la seva carrera a la judicatura. També li va suggerir, amb delicadesa, que potser ha pagat -injustament- un altíssim peatge per haver-se instituït en«jutge estrella»(«Més que jutge estrella, jutge estrellat»va contestarGarzónen un dels pocs moments en què també va entrar en la ironia). I fins i tot li va passar una part d'aquelles tremendes declaracions que va fer temps enrere l'exministreJosé Barrionuevo, quan va dir que el gran error deFelipe Gonzálezva ser haver-li obert les portes de la política,«perquè després, al deixar de ser diputat, el primer que va fer va ser convocar de seguida una roda de premsa», és a dir, llançant contraGarzónel dard, l'acusació, que era un ésser venjatiu. O sigui, queÉvole, fins i tot partint d'una admiració indiscutible, no li va estalviar al seu entrevistat les arestes de la seva travessia. I el va instar repetidament a assenyalar els seus botxins.Garzón, però, va fer el contrari del que se li demanava. Va retratar bé el clima de persecució implacable que ha patit:«No hi havia arguments per jutjar-me ni per condemnar-me. Tot va ser una cerimònia perquè deixés de ser jutge. Els judicis van demostrar que no tenien la raó, però malgrat això la sentència es va pronunciar com si no hagués existit el judici», va dir el jutge abatut. I ho va dir amb un rictus facial, i gestos, que denotaven la seva justa indignació, i la seva fúria davant l'atropellament comès. No va sortir de la seva boca, però, ni un sol nom ni cognom.

Hi va haver un instant, intens, en quèÉvoleens va recordar que increïble, absurd, sublevant que és aquest assumpte:«L'únic condemnat en ferm pel cas Gürtel resulta que és vostè; és a dir, a Camps se l'absol ¡i es condemna el jutge!», i va afegir, en forma de pregunta:«¿Aquest país encara funciona així, com a La escopeta nacional?». IGarzón, reprimint una còlera més que comprensible, va contestar:«Sí, La escopeta nacional segueix vigent en gran mesura». Exactament: la perdigonada com a argument únic.