Vergonyosa, infame decisió

Moment televisiu que ens ha produït a casa ràbia, enrojolament, vergonya i indignació. Va passar ahir a la matinada , quan aEl gran debate(T-5) van connectar amb Girona, i van entrevistarNuria Manzanares. Fa exactament 25 anys, en l'atemptat d'Hipercor, els terroristes van assassinar la seva fillaSilvia,de 13 anys, el seu fillJordi,de 9, i la seva germanaMercedes,de 30. La declaració de laNuriaha estat un cop que no oblidarem. La tragèdia que ha evocat, trencada i desfeta, aquell calvari que va començar 25 anys enrere, quan ella i el seu marit buscaven desesperadament els seus fills i germana pels hospitals de Barcelona. L'aflicció insuportable de trobar-los assassinats. I el que ha vingut després, que ens ha deixat completament estupefactes: les autoritats no consideren víctimes del terrorisme laNuriai el seu marit.Jordi González, el seu entrevistador, només va poder balbucejar:«Nuria, jo em guanyo la vida parlant, però ara no sé què dir». Efectivament, tots ens hem quedat absolutament muts davant aquest testimoni. Més de 25 anys havent de suportar la càrrega afegida d'una vergonyosa decisió, de la qual són responsables no només els polítics del Govern central d'aquella època, sinó tots els que han vingut després, i també els successius governs de la Generalitat, que han permès una infàmia com aquesta. Aquest cas de laNuria i del seu marit no és l'únic. Bon servei el que ha portat a termeEl gran debate. La tele ens ha fet prendre consciència d'una canallada que a la immensa majoria ens ha omplert d'indignació i vergonya.

IÑAKI & ÉVOLE .- De la trobada entreIñaki GabilondoiJordi Évolea Canal+ voldria ressaltar-ne almenys dos moments. Primer, el reconeixement a l'extraordinària mutació, progressió, digueu-ne com vulgueu, deJordi Évole: va començar sent un Jaimito Follonero . El seu únic objecte era fer una gasosa de rialles i d'humor, i ha acabat ensenyant-nos a tots -a l'audiència i també als entrevistats- que és un periodista amb una extraordinària capacitat de penetració, quirúrgica i terapèutica, en l'actualitat més ardent. I en segon lloc, vull destacar aquell moment en quèÉvoleva advertir:«Iñaki, no podem continuar convertits en soldats dels grans grups mediàtics. Prou de ser soldadets, Iñaki, prou». ¡Ahh! Quin dibuix més exacte de la cosa en què s'ha convertit avui la nostra professió.