Es deia Rosa Parks

Demolidor viatge a Grècia el que ha fet aquesta setmanaJordi Évole(Salvados, La Sexta). Després de repassar la suma total del deute espanyol amb l'economistaGay de Liébana, i quedar petrificats davant la xifra del que el Regne d'Espanya deu -més de tres bilions d'euros-, elJordi se'n va anar a Atenes, a parlar amb la gent, amb els humils i castigats ciutadans i ciutadanes grecs que dipositaven flors davant un arbre d'una plaça, el lloc en què es va immolar, es va suïcidar, el farmacèutic jubilatDimitris Christulas, de 77 anys d'edat, perquè no estava disposat a acabar rebuscant a les escombraries alguna cosa per poder menjar. El que hem escoltat de la ciutadania grega ha estat contundent: desesperació, aflició, misèria i una advertència. Un dels entrevistats, mirantÉvolefixament, ens va dir:«Espanyols, alerta: esteu seguint els nostres mateixos passos». Al tornar a Madrid,Évolees va aturar al despatx deFederico Mayor Zaragoza, el que va ser durant tants anys apreciat i prestigiós secretari general de la Unesco. I a la pregunta de ¿què hem de fer?, va contestar:«No callar. Implicar-nos. S'ha acabat el silenci de ser súbdits. Prendre exemple d'una dona anomenada Rosa Parks, una cosidora de Montgomery que un dia no es va aixecar a l'autobús quan hi va pujar l'home blanc. Aquella nit en comptes d'anar a dormir a casa seva va anar a dormir a la comissaria, però la llavor que va sembrar Rosa Parks aleshores ha fet possible que avui un negre firmi com a president dels Estats Units d'Amèrica». Sí senyor, la cèlebreRosa Parks, la cosidora negra que el 1955 va encendre la guspira dels drets civils, una consciència col·lectiva que es va despertar de seguida a tot Alabama, i després a tot Estats Units. El missatge deMayor Zaragozaha estat inequívoc: no al silenci. O sigui, l'esperança depèn de nosaltres, de la nostra pròpia, personal, intransferible implicació i protesta.

Notícies relacionades

La gent de la cultura

La final de la Copa del Rei

L'ÒPERA COM A PAELLA .-Ramon Gener li deia l'altre dia, des de Moià, aEspartac Peran(Divendres,TV-3)

que l'òpera és com una paella: el sofregit és el llibretista, l'arròs és el compositor, els musclos són els cors i el marisc són els intèrprets. O sigui, la gamba és la soprano i el llamàntol és el tenor. ¡Ahh! Aquests cops d'enginy del gran creador d'Òpera en texanssempre ens alimenten. Al mateix temps que aprenem música, ens en llepem els dits.