La Barcelona que mai va existir

Colossal producció la que han estrenat a TV-3:Barcelona, ciutat neutral, una espècie d'ambiciós paisatge centrat en la Barcelona del 1914, just quan va esclatar la primera guerra mundial. El fil conductor és una història d'amor entre dos protagonistes, en Karl i laGlòria, que és el millor que hem vist en aquesta òpera en dos capítols. LaGlòriaestà encarnada perNausicaa Bonnin, i està francament estupenda; i enKarl l'interpretaBernat Quintana, una verdadera alegria perquè a aquesta criatura l'estem seguint des que tenia 14 anyets, quan va debutar aEl cor de la ciutatcom a nebodet delPeris. Ara veiem que ha crescut, no tan sols com a persona, sinó com a actor. La resta d'aquesta fastuosa producció és més discutible. No em refereixo als intèrprets, que són bons i creïbles, sinó al cromatisme ambiental, al dibuix de la posada en escena. Em sembla que la Barcelona que aquí ens pinten no ha existit mai. Hi ha un manierisme, una mena de narcisisme escenogràfic carrincló en què fins i tot els indrets més humils, i més bruts, de la ciutat semblen bonics. NiPilarín Bayés hauria dibuixat una estètica més mona. Tampoc el Paral·lel que han construït és reconeixible. Em sap greu sobretot perLita Claver, la Maña, que hi té un paperet com a netejadora del fantasmal Teatro Lisboa, i francament es mereixia un altre clima; i sobretot un altre nom: li diuen Malafiga. Homeee! Jo, de la Maña, empaito amb l'espardenya els guionistes. La trama política (la Mancomunitat), la sindicalista (cenatista) i les incrustacions d'espionatge amb el cònsol austríac són una mica de pa sucat amb oli, la veritat; o sigui que potser els gairebé tres milions d'euros que ha costat aquest deliri haurien donat per a una bona minisèrie en sis capítols centrada en elKarli laGlòria, que són, indiscutiblement, l'únic atractiu.

CARDENALS I XORIÇOS -.Que Espanya és un país de xoriços sembla que ve d'antic. AÁguila Roja(TVE-1) ens acaben de dibuixar la personalitat delcardenal Mendoza, i ha quedat com un monsenyor la mar de fi. A saber: vol ser Papa costi el que costi, i arriba a la conclusió que l'únic camí per aconseguir-ho és comprar els vots d'altres cardenals, perquè el votin de seguida. Doncs mans a l'obra: envia el comissariMejías a robar l'or de les arques del Rei i, així, repartint els calés robats, guanyar-se la simpatia cardenalícia. Lliçó: tots els purpurats eren xoriços.