Castellers i un solo de trompeta

Vista la gala del premi Català de l'Any per la tele (TV-3), ens ha quedat, com a imatge més vibrant, aquella colossal torre castellera que al final va aixecar la colla de Vilafranca, aquell 4 de 7 amb agulla apoteòsic i emocionant. La dimensió aconseguida va ser sorprenent: acostumats a veure a la tele, des de casa, les torres aixecades a l'aire lliure, en carrers i places, veure ara aquesta construïda, erigida, en un espai tancat, ens va proporcionar un punt de vista insospitat. Damunt de l'enxaneta aquesta vegada no hi havia la immensitat del cel, sinó la cúpula que tanca per dalt el Teatre Nacional de Catalunya; i aquesta acotació, en comptes d'empetitir la torre humana, resulta que la va redimensionar d'una manera colossal. La nit, ben servida i conduïda perHelena García MeleroiJosep Cuní, va tenir també una raresa, un plus, una sensibilitat musical francament ressaltable: l'extraordinària interpretació de l'standardclàssicDream little dream of meque va fer el quintet deJoan Chamorro i la participació de la deliciosaAndreaMotis, una veu prodigiosa, de fonda poètica, que a més ens va deparar un solo de trompeta fantàstic. ¡Ah! Aquest tema musical va ser impulsat, popularitzat, als anys 50 perElla FitzgeraldiLouis Armstrong. Gràcies a ells va adquirir la categoria destandard, que després van interpretar amb un enorme èxit des deDoris Dayfins als californiansThe Mama's and the Papa'so la francesaSylvie Vartan. El que ens va oferir la joveníssimaAndrea Motis-solo de trompeta inclòs- enriqueix la trajectòria d'aquest clàssic.

Notícies relacionades

Anem de dret a l’extinció

Eduardo Casanova revela que té el VIH en un documental de Jordi Évole

L'humor va ser també un ingredient bàsic en aquesta gala.Jordi LPes va transformar en un remolí de personatges, i va donar prova del seu sarcasme quan va advertir«¿Tenen alguna cosa a veure Miret i Millet? Doncs sí, el primer té folre i l'altre ¡manilles!».¡Ahhh!

Del parlament del presidentArtur Mas a mi particularment em va interessar, em va agradar, la seva referència a l'aniversari d'EL PERIÓDICO en català. Va dir:«Es va obrir un camí». Efectivament, un camí del qual es compleixen ara 5.000 edicions i 14 anys. Recordo perfectament quanAntonio Asensio Pizarrova anar a veureJordi Pujolal Palau de la Generalitat a presentar-li l'edició catalana d'aquest diari. Era el 1997. ¡Ah! Allò va ser una proesa, un compromís, insòlit en aquells anys. Aquella reunió al Palau me l'ha explicat moltes vegades el meu estimatAntonio Franco. Amb orgull.