Angelito i el ratolí Pérez

Aquesta és la història verídica, real, d'un nen de 5 anys, de Jerez de la Frontera, que es diuAngelito. Viu amb la seva mare,Carmen, i un germà una mica més gran,José, de 8 anyets. Fins i tot sent un xaval molt alegre, la seva existència és molt trista. La seva mare no troba feina enlloc. Fa tres anys que està així. No té ingressos de cap mena. No en té ni per menjar cada dia ella i els seus fills. La seva situació és extrema: aquest mes ja no té diners per pagar el pis. La desnonaran. Haurà d'anar-se'n a viure al carrer, amb els seus fills.Angelito, tot i que té pocs anys, s'adona del que passa. I li diu a la mare, per animar-la:«Somio que de sobte tenim diners. Somio que tenim una piscina, gran, amb aigua. I somio que tots els diners que guanyo te'ls dono a tu». La seva mare el mira llavors amb una tendresa infinita, i al mirar-lo, se li humitegen les pupil·les. I contenint el plor, li fa un petó al front i li acaricia la galta.Angelito, al veure que la mare no té ni un euro per comprar-los ni una piruleta, ni unfrigodedo, ni un cotxet, ni unes humil txutxes, ha ideat un sistema de supervivència molt enginyós.Angelito sap, li han explicat, li han dit, que cada vegada que li cau una dent a un nen ve el ratolíPéreza la nit i li deixa, sota del coixí, un regalet. I aAngelito, amb aquesta informació, se li ha obert el món. Il·lusionat, cada setmana, o cada 10 dies, o cada vegada que veu que se li mou una de les dents -que encara són de llet-,

se l'arrenca amb enorme alegria. I la deixa sota del coixí, tot esperant que després, a la nit, el ratolíPérez li faci una visita.

Notícies relacionades

Anem de dret a l’extinció

Eduardo Casanova revela que té el VIH en un documental de Jordi Évole

L'altre dia vam veure una escena rara. Estranya. Vam veureCarmenrenyantAngelito. Li cridava. No hi havia violència, però sí contundència. ¡Ah! Ella que només viu pels seus fills, i que són el que més estima en aquest món. ¿I què li retreia aquesta mare al seu fillet? Vam sentir que deia, enfadada, nerviosíssima i plorant de pura impotència:«¡No t'arrenquis més dents, Angelito! Ni una més. No segueixis. El ratolí Pérez no vindrà. ¡El ratolí Pérez sóc jo, Angelito, sóc jo! ¡I ja no tinc ni un euro, ni un sol euro, per comprar-te res de res!».

¡Ah! Gràcies,Adela Úcar(21 días, Cuatro). Gràcies per la teva sensibilitat. Gràcies per la teva humanitat. Has viscut, has plasmat, la millor història de la teva vida. Ens ha deixat l'ànima tocada i el cor enfonsat. Ens has remogut per dins,Adela Úcar.