El vel no va tapar el seu valor

Li van dir, tan bon punt va penetrar al palau presidencial de Teheran: si no es posa el hijab (el vel), no hi ha entrevista. IAna Pastores va posar el vel. Però aquest obligat mocador

-que curiosament li va anar lliscant cap a les espatlles mentre transcorria l'entrevista- no va tapar, no va disminuir en cap moment el valor de l'entrevistadora davant del president de l'Iran,Mahmud Ahmadinejad. Va tenir lloc ahir al matí aLos desayunosde TVE-1. Van connectar amb el palau presidencial de Teheran. Allà hi haviaAna Pastordavant d'un president que en lloc de respondre a les seves preguntes, contestava repreguntant al seu torn. Per exemple, quan li va demanar que valorés la situació de Líbia i deGaddafi, el president va respondre:«¿Però això és fruit de qui? ¿D'on creu que vénen les armes? ¿Les bases militars d'aquesta zona de quins països són? ¡Dels Estats Units i d'Europa!». En una altra pregunta, concretament sobre el parador de dos dissidents (KarrubiiMusavi) que s'oposen al règim d'Ahmadinejad, i que no se sap si estan empresonats, segrestats o morts, l'entrevistat va respondre:«¿Qui és vostè per preguntar sobre això? ¿Que potser és la seva advocada defensora?». Un altre moment: quanAna Pastorli va preguntar com és possible que a l'Iran es continuïn lapidant dones i executant els homosexuals. Resposta:«¿D'on treu vostè la facultat, el permís, per ficar-se en els nostres assumptes? ¿Creu que el poble iranià l'hi permet? ¿Que potser Europa pot intervenir en temes del nostre país?». ¡Ah! Arribats a aquest punt,Ana Pastor, amb exquisida educació, però amb contundència, li va haver d'advertir:«Senyor president, a Espanya els periodistes no responem preguntes, les fem», puntualització extraordinària, justa i valerosa, i més tenint en compte que la periodista era al país i feu del seu entrevistat, i no al seu plató madrileny de TVE. Resumint:Ana Pastor ens ha proporcionat un retrat molt nítid, molt clar, de com funcionen certs presidents. No estan acostumats a ser observats des de fora. Ni ho volen, ni ho permeten. I quan això passa, es posen nerviosos. Que l'ull d'una càmera de televisió els observi, i que el periodista faci la seva feina preguntant, els incomoda. És la tendència natural de tot règim basat en l'opacitat. O sigui, aquesta és la nostra finca i ningú al món s'hi pot ficar. Excel·lent i lluminós treball el d'Ana Pastor.