«Ho mirarem tot, escolti, ¡tot!»

Vertiginosa jornada d'entrevistes a TV-3. Al matí, José Montilla. Al vespre, Artur Mas. O sigui, a Josep Cuní li ha tocat el president sortint i Mònica Terribas s'ha reservat el president entrant per a ella sola. ¡Ah! Avantatges de ser periodista i directora, totes dues coses a la vegada. De l'entrevista d'Els Matins en ressaltem un moment, un instant, una pregunta de notable calat i de rerefons recargolat. Cuní va dir, afilant l'ullal de la interpretació més maquiavèl·lica: «¿Ha sigut el PSOE el que ha orquestrat bona part de la tempesta perfecta contra el PSC?». O sigui, ¿han estat ZP i la seva elit de fontaners més pròxims els que s'han posat a bufar des de l'ombra per generar un vendaval que ajudi a tombar aquest incòmode tripartit, tan insuportablement ple d'independentistes confessos? ¡Ah! És una interpretació tremenda. Si fos certa seria el súmmum de la recontraestratègia. I Montilla, impertorbable com sempre, va contestar: «En absolut. No busqui vostè culpables on no n'hi ha. Jo no assenyalaré un tercer per dissimular la meva responsabilitat. ¿Qui ha sigut responsable? Doncs miri, jo més que ningú». O sigui, aquí tenen vostès el meu cap: facin amb ell el que vulguin. Cosa que no deixa de ser un notable gest, una raresa ressaltable, que en política es dóna poques vegades.

L'entrevista de Mònica Terribas amb el president in pectore va ser un altre tipus d'exercici, també molt virtuós, sobretot pel clima que va imprimir l'entrevistadora. Només començar, la directora de TVC va exclamar: «Set anys esperant aquest moment i miri, quan arriba, ¡a la caixa no hi ha ni cinc cèntims!» I va afegir, amb un ímpetu molt contundent: «Ja ho veu: Espanya no sap si l'hauran de rescatar, l'Estatut tombat pel Constitucional i el concert econòmic se l'haurà de pintar vostè a l'oli». ¡Ah! Quina arrencada, quin començament. No eren preguntes això de la Mònica: eren terrorífics arguments, com dient: ¡miri vostè que malament l'hi han deixat els sortints! I és clar, Artur Mas somreia, i es deixava bressolar, i fins i tot la va haver de frenar una mica, dient-li: «¡Ostres, m'ho pinta vostè molt negre!». El moment més bonic, no obstant, va sorgir quan l'entrevistadora li va anar enumerant possibles maneres d'eliminar despeses. Mas va deixar que s'esplaiés, però al final li va dir: «Aquesta casa, TV-3, també depèn dels pressupostos públics ¿eh? I nosaltres ens ho mirarem tot, escolti, ¡tot!». ¡Ahh! Auxili.