De delinqüent a àngel de la guarda

Inquietant criatura la que va visitar Buenafuente (La Sexta) ahir a la matinada. Es diu Dani el Rojo. I d'ell ens deia el showman: «Ha sobreviscut a 19 impactes de bala, tres ganivetades, i moltes baralles amb bandes i amb la policia». ¡Ah! Diables, quin element, pensàvem a casa una mica acollonits. Però a mesura que avançava la conversa ens va anar envaint un gran afecte per aquest Dani, imponent ésser humà, metre 90 d'estatura i 100 quilos de pes. Va ser un paio de pronòstic, sí, cap als anys 70 i primers dels 80. Robava bancs i joieries. Estava embolicat fins al capdamunt amb l'heroïna i la cocaïna. I deambulava submergit en les aigües residuals més sòrdides i de més delinqüència de Barcelona. Ho va explicar ell mateix, sense escarafalls, però amb un accent d'inequívoca verité i franquesa: «Jo era molt jove. Quinze, tot just 16 anys. Influències rares. Tot arribava de cop. Ho volia experimentar tot. Era un temps en què als ambients underground el que era cool, el que estava ben vist, era ficar-se heroïna i cocaïna precisament. Després, però tard, després de la presó i mil històries, em vaig adonar de l'error i vaig canviar». Efectivament. Avui, anys després de tot allò, el Dani té una vida neta i honesta, treballa d'àngel de la guarda d'artistes i cantants, des de Loquillo -bon amic seu- fins a Paulina Rubio o Enrique Bunbury, i recordo que temps enrere el vaig veure fins i tot protagonitzar unes píndoles audiovisuals que emetia Canal+, la mar de divertides, unes històries de delinqüents de pacotilla, una banda de barroers que es deien Los matarile. Vaig riure molt amb aquelles historietes, acudits ben muntats. Ara, amb aquesta entrevista -i amb el llibre que Ediciones B acaba de publicar sobre la seva vida-, queda ben perfilada la trajectòria vital d'aquest Dani, antany delinqüent i avui element de fiar, o sigui, el que en diríem un bon paio, que no té res a veure amb aquell altre Dani el RojoSFlb-aquell heroi del maig del 68, Daniel Cohn-Bendit, que cridava pels bulevards de París: «¡Aixequeu les llambordes que a sota hi ha la platja!»-, però amb qui igualment me n'aniria a prendre unes canyes ara mateix. Resumint: bona entrevista, bon material humà, útil fins i tot com a didactisme. Quina diferència amb la de Cantizano de l'altre dia (Informe 3, A-3), que deia: «¡Exclusiva! L'home que va apunyalar ¡fins a quatre vegades! Míster Espanya». ¡Ah! Era tanta la seva alegria que va fer la sensació que, si no apunyales algú, no ets ningú en la vida.