Peter Gabriel, l'etern aventurer

Assumint que la seva fertilitat creativa actual és incomparable a la de fa tres dècades (els seus quatre primers discos en solitari van posar el llistó alt), Peter Gabriel se les empesca per oferir sempre alguna cosa nova que, a més, acostuma a ser interessant. La seva proposta orquestral, que va passar dijous pel Sant Jordi, no és autocomplaent ni ostentosa; no és un grans èxits ni una demostració de poder. És una aventura refinada i desperta, que no desentona en el seu digníssim full de serveis.

Una ocurrència cara, amb una cinquantena de músics en gira, que al Sant Jordi es va trobar amb un bonic teló negre cobrint una porció de les grades. Sí, només 4.000 persones, una tercera part que a l'últim recital de Gabriel (2003), es van sentir atretes per una proposta que, a priori, podia desprendre una certa aroma de tabarra simfònico-new age. Doncs no ho va ser. Sí, hi va haver moments en què es va acostar més a Steve Reich que a allò que coneixem com a pop, però poques vegades s'ha afrontat un crossover d'aquest tipus amb tanta elegància i resolució.

Notícies relacionades

Els 150 anys d’Estrellla Damm

Rosalía ensenya els seus blaus mentre prepara el seu ball sensual per a 'Euphoria'

La primera part, amb les 12 versions de peces alienes que constitueixen el seu últim disc, Scratch my back, va ser la més dura. La New Blood Orchestra, amb arranjaments de John Metcalfe, va subministrar solucions audaces per a peces com Heroes (Bowie), My body is a cage (Arcade Fire) i Après moi (Regina Spektor), alternant el minimalisme i unes dinàmiques quasi expressionistes, amb angles i múscul. Moviments de terra que mai van desubicar un Gabriel de serenitat zen, acompanyat a distància per les veus de la seva filla Melanie i Ane Brun (valuosa cantautora noruega que va obrir la sessió amb dues peces a veu i guitarra).

NOVES FORMES / A la segona part, després d'un descans, Gabriel va recórrer al seu repertori propi per donar-hi nous perfils. Una selecció severa, amb poques concessions populars; sense Sledgehammer, ni Shock the monkey, ni Biko. Els punts de llum de San Jacinto van ser un bon inici, i el temari es va animar amb les dramàtiques Signal to noise i Rhythm of the heat, la serenitat de Mercy street i un crescendo que, via Intruder i Red rain, va provocar la festa amb Solsbury hill, on es van trencar les distàncies i el públic es va situar a peu d'escenari. En els bisos, In your eyes, Don't give up (amb Ane Brun reescrivint el paper de Kate Bush) i The nest that sailed the sky van segellar quasi tres hores de música desafiadora. Gabriel segueix viu.