Pell contra pell, i disfrutant

No és cap tonteria aquest exercici que ens acaba de presentar Albert Om sota el títol d'El convidat

(TV-3). Sempre he lamentat que, en televisió, el gènere de l'entrevista declini, naufragui i es transformi en una espuma insubstancial. Doncs bé, de sobte Om subverteix l'anodina tendència i no només entrevista -i bé- sinó que va més enllà i se submergeix tot un cap de setmana, cos a cos. O sigui, aconsegueix una profunditat que és una estimable raresa. La primera vida en què s'ha introduït ha estat en la de Teresa Gimpera, una de les senyores més entrevistades de la història de la televisió, i que descobrint-la ara amb Om semblava com si mai l'hagués entrevistat ningú abans. Va arribar a casa seva dissabte al matí i s'hi va quedar fins diumenge a la tarda. I allà, al piset de la Teresa, juntament amb Craig Hill i un gosset i un gat, Om es va fondre i va aconseguir donar un sentit, i una sensibilitat, a la immersió. A la cuina, al lavabo, a la saleta d'estar, o sopant a la minúscula tauleta, fluïa la vida de la Teresa, suaument, i a nosaltres a casa ens feia la sensació d'estar acariciant una pell sàvia, deliciosa. Una pell amb el solc d'alguna arruga gravada, però una pell que, amb el pas dels anys, ha adquirit una lluminositat estupenda. Hi va haver moments molt divertits. Per exemple, quan Craig va parlar de les seves conquistes («més d'un centenar de dames», deia, recordant quan era el rei de l'spaghetti western i cavalcava en pla tremendo) i Teresa, entre vergonyosa i coqueta, afegia: «¡Ai! Doncs jo no, jo només n'he tingut vuit». ¡Ahhh! Va ser un instant molt bo. També hi va haver moments de fonda, fondíssima, càrrega emocional, com quan ella va recordar la mort del seu fill Joan, amb enteresa, evocant aquell dur tràngol amb dolçor, però amb realisme i amb fermesa. Va ser precisament Om qui es va trencar davant aquell record. Sentit i sensibilitat, dèiem al començament. Efectivament. Només hi podem fer un lleu retret: aquella incursió nocturna que van fer a una discoteca no tenia ni cap ni peus. Al marge d'aquest instant, puntual i oblidable, l'exercici ha estat excel·lent. Aquests caps de setmana d'Om, submergit a casa de la criatura, pinten molt bé.

Notícies relacionades

L’elegant comiat de Marta Carazo

Digues-m’ho en un minut

Recordo que quan Pasqual Maragall era alcalde de Barcelona de tant en tant se n'anava a casa d'alguna humil família, sense avisar ni res, i es quedava un o dos dies amb ells. El

sistema li va donar uns resultats excel·lents.