El futur cyborg ja és aquí (o gairebé)

L'agenda electrònica de l'empresa recorda a Carlos que la reunió comença d'aquí 10 minuts. Serà a la segona planta. L'oficina està mig buida, és l'hora de l'esmorzar. Carlos es dirigeix cap a l'ascensor, que ja l'està esperant. Hi entra, es gira, badalla i pensa que prendre un cafè li aniria molt i molt bé. Massa tard: el mode predictiu de l'ascensor s'ha activat i el condueix a la segona planta. Carlos dubta, encara té cinc minuts. Les portes s'obren. ¿Baixa o puja al bar? Carlos dubta. Avui no hi haurà cafè.

Aquesta història fictícia, inspirada en un projecte real, no és el futur que molts anticipaven. «Em vau prometre colònies a Mart. I, en lloc d'això, tinc Facebook». Aquesta declaració recent de Buzz Aldrin, un dels astronautes que van trepitjar la Lluna en la famosa expedició de l'Apol·lo 11, és tota una mostra de decepció davant certs avenços tecnològics. Hi abunden les imprecisions en les prediccions tecnològiques. Segurament, molts podrien reescriure la frase d'Aldrin i reclamar també els robots humanoides promesos ja fa molts anys. No tinguem dubtes: veurem colònies a Mart i robots humanoides a casa nostra. Hi arribarem a través d'un canvi profund que va arrencar no fa gaire amb l'aparició dels primers objectes intel·ligents.

Accions i pensaments

Objectes amb els quals interactuem, connectats a internet, d'on obtenen dades, i amb una certa intel·ligència per prendre decisions o, almenys, aconsellar-nos. Molts d'aquests objectes formen part del que portem a sobre: els anomenats portables (wearables). Altres s'instal·len a casa, saben els nostres costums i adeqüen la temperatura just abans que entrem per la porta. Però el més popular dels objectes és, sens dubte, l'smartphone. A ell  no l'hi hem dit mai, però sap perfectament quina és la nostra ruta habitual cap a la feina, precisament perquè és habitual. Si hi ha un embús -informació que obté dels mòbils dels conductors embotellats-,

ens proposa un trajecte alternatiu. Dades, connectivitat i algoritmes matemàtics per donar resposta a una acció quotidiana: el desplaçament.

Tot i així, aquest objecte intel·ligent de moment no sap gaire res més de nosaltres. No sap si ens trobem malament i si aquell dia ens quedarem a casa. El disseny d'aquest objecte ha sigut basat en les nostres accions i no en nosaltres. Les nostres accions són fàcils de seguir, els nostres pensaments no.

Notícies relacionades

Joan Navarro: «Tenim curiositat per saber fins on arriben»

Anna Fusté: «¿Què passa si la màquina no pensa com nosaltres?»

La història de Carlos mostra la possibilitat que un dispositiu intel·ligent, de forma subtil, coarti les nostres decisions. Tot és molt subtil, l'ascensor col·loca l'usuari en una situació final en la qual aparentment encara podrà decidir, però el cert és que la porta oberta és, com a mínim, un suggeriment. La tecnologia s'ha desenvolupat per ser una eina robusta i eficaç en la millora dels processos, molts dels quals automatitzant-los. La inèrcia ens pot portar també a automatitzar els processos més humans. En contra del «si es pot fer, es farà», una màxima que parla per si mateixa del sistema de valors de «la tecnologia per la tecnologia» que ens inunda i ofega, ha de reivindicar-se una tecnologia més pròxima i empàtica, que no desestimi les característiques que ens fan humans com les emocions, el pensament lliure, l'habilitat d'equivocar-nos, etcètera.

Per aconseguir que els objectes intel·ligents siguin més pròxims i empàtics, és necessari mantenir un diàleg constant entre nosaltres i les màquines. Un diàleg que farà que els interlocutors aprenguin més i més de cadascú, i s'haurà de respectar a cadascú amb les seves condicions. No podem esperar que els objectes intel·ligents actuïn com una persona complexa, però sí que han de ser dissenyats per admetre que som éssers complexos. Els objectes intel·ligents han de ser un suport en la nostra presa de decisions, donant-nos tota la informació necessària, i convidar-nos a reflexionar-hi.