La Mariela, desapareguda a Lleida, sense notícies després del seu missatge de comiat a Facebook

«Tranquil·la, qui diu que se suïcidarà després no ho fa, la teva mare pot ser a qualsevol lloc amb una nova identitat». És una de les frases que va sentir la Nadia quan va arrencar la investigació. N’arribarien més. Mariela del Valle Bertola, 46 anys. Va desaparèixer el 26 de maig del 2018 a Almacelles (Lleida). Aquell matí, l’última, va parlar amb la seva filla per telèfon. No estava bé. Diagnosticada de depressió des de feia deu anys, la perseguia un deute que no sabia com afrontar: «Nadia, no sé com sortir d’aquesta situació, no puc més». 

Poc més tard escriuria una carta, demanava perdó. Va compartir a Facebook fotos amb les persones que més estimava, somriures, moments feliços d’anys enrere, i va escriure un missatge per a la seva filla: «perdona’m, sisplau, estic i estaré sempre orgullosa de tu». Va sortir de casa, no va tornar mai.

Han passat cinc anys. Sobre la taula, moltes hipòtesis, cap promet. «Si em busqueu, em trobareu morta», va escriure. Tot semblava indicar que la Mariela, cansada de lluitar, havia posat fi a la seva vida. «La meva mare estava molt malament».

Va marxar amb telèfon, documentació i la seva medicació. Hi va haver un moviment bancari, va treure diners abans de desaparèixer. L’escena despista. «En tot aquest temps no s’ha trobat res», explica la seva filla, trencada. «¿Realment es va buscar?». No hi ha hagut cap avenç que dibuixi què va passar, què va fer, on és. Cap pista, cap senyal.

26 de maig del 2018. Nadia retrocedeix cinc anys junt amb CAS OBERT, portal de successos de Prensa Ibérica. «Dissabte... Jo tenia examen a la universitat». Establerta a Brasil, primer de manera intermitent i permanent després, la Nadia era fora d’Espanya des del 2015. «Anava una vegada a l’any amb la meva mare, normalment per Nadal». Aquell any, 2018, «pensava anar-hi al maig, tot i que pels exàmens ho vam moure a l’agost».

«Em vaig llevar aviat i vaig veure moltes trucades de la meva mare». La Mariela no estava bé. «Mama, tranquil·la, tot se solucionarà...». Abatuda, trista, atabalada, la Mariela no veia llum. «Estava esperant que vinguessis, però és que no aguanto més».

La conversa va durar una hora. «La meva mare havia agafat diversos préstecs i devia 5.000 euros. Avui és un deute assumible, però en aquell moment, estudiant, no tenia aquesta quantitat». La Nadia no va poder parlar més. «Li vaig dir que me n’anava a l’examen, que parlàvem després: queda’t tranquil·la, els diners els traiem de qualsevol lloc». Quan va sortir de classe, una llista interminable de trucades perdudes al seu telèfon van donar la veu d’alerta: «la teva mare no hi és». 

L’alarma va saltar aviat. «El seu nòvio va arribar a casa i ella no hi era, no era normal». Trucaria sense èxit al seu mòbil. Escriuria, sense contestació. Va trobar una nota a casa. La Mariela demanava perdó si hi havia una cosa que no hagués fet bé.

«Va sortir a buscar-la», recorda la Nadia, que esperava notícies des del Brasil. «Jo, mentrestant, li trucava i li trucava». El telèfon donava senyal. «Vaig pensar: no truco més. No vull que es gasti la bateria. Amb el telèfon encès serà més fàcil que la policia la localitzi». Van anar aquella mateixa tarda a interposar la denúncia per desaparició.

«Van dir que no, que tornessin a les 48 hores per poder buscar». Van insistir-hi. Eren les 19.45 hores del 26 de maig quan la parella de la Mariela va explicar que la dona desapareguda tenia diagnosticada depressió i un 50% de discapacitat mental. Van explicar, segons ha comprovat CAS OBERT, que la situació no pintava bé: «ha deixat una nota en què s’acomiadava». A la carta, va afegir l’home, «posa que en cas de trobar-la, la trobarem morta». No es va activar res en el moment. «Era una marxa voluntària, d’una persona adulta, no van tenir en compte més».

El caixer

«Nadia, ets la meva vida sencera. T’estimo filla. Perdona’m, sisplau, estic i estaré sempre orgullosa de tu. Sempre he lluitat per tu, reieta meva. Amor meu, t’estimo tant». La publicació la segueixen emoticones amb cors i un enllaç a una reflexió: ‘Quan jo me’n vagi’. Abans de sortir, es va canviar també la foto de perfil. En va escollir una amb la seva filla. «Va ser el comiat que em va deixar», repassa, trencada de dolor, la Nadia.

Es van reconstruir els seus primers passos. La Mariela va sortir de casa entorn de les dues de la tarda, va enviar un missatge al seu nòvio dient que sortiria. No se’n va anar amb el que portava posat, portava el seu telèfon, el passaport, la documentació, una motxilla amb, possiblement, una mica de roba i part de la seva medicació. Es van iniciar les primeres indagacions. El seu compte bancari va mostrar un moviment: «va treure els 20 euros que tenia en el compte en un banc a prop de casa». No és una escena típica de suïcidi, malgrat el que va dibuixar.

«La veritat, no veig la meva mare capaç de suïcidar-se. Pot haver-se’n anat per buscar-se una vida millor, però treure’s la vida... Arribar a aquest punt...». La Nadia pregunta amb dolor: «i si va arribar a aquest punt, ¿per què no van trobar res? ¿El bolso, la motxilla, la roba? ¿Per què ella no hi és?».

Cinc dies després

«La teva mare pot ser a qualsevol lloc, fins i tot a la Xina, vivint bé amb una nova identitat». La frase la hi va dir un agent tot just aterrar. Encara li fa mal. «La meva mare desapareix un dissabte i la recerca arrenca un dimecres, perquè dimarts plovia. En això té raó, quan van començar podia estar a qualsevol lloc, sí».

«¿Es va buscar? Jo vaig arribar tres dies després, no vaig veure l’inici, però els mossos van arribar al caixer i res més. Hi havia dues parades d’autobús a Almacelles. Una era davant un basar xinès i hi tenen càmeres. Ni tan sols es van prendre la molèstia de mirar-les. Si ella va agafar un autobús, que en aquest horari sortien cap a Lleida... No van mirar sortides en aeroports, almenys al de Barcelona. No van mirar fronteres...», lamenta la seva filla. «¿La busquen avui?».

Depressió i electroxoc

«El seu cap va dir prou», explica la Nadia. El diagnòstic va arribar quan ella tenia 15 anys. «Depressió major, la pitjor que hi ha, quan el cervell no produeix serotonina, prou hormones per estar bé». La jove, amb dolor, repassa els anys viscuts des que es va confirmar la malaltia. «El procés va ser horrible, una vegada cada any o dos l’havien d’ingressar. Va provar tots els medicaments. Li van fer fins i tot electroxoc al cervell per veure si el despertaven, per veure si funcionava». No va funcionar.  

«Pot ser a qualsevol lloc», repeteix la Nadia, «les mateixes paraules que un altre agent li va dir a la meva àvia: ‘si no volen que la trobin... Ella se’n va anar voluntàriament, senyora’», reprodueix amb dolor.

«Parlar de marxa voluntària... La meva mare no estava bé. Una persona deixa aquesta nota i ¿no surten a buscar-la? Has de buscar tot i que sigui un cos. No en van fer cas. Per a ells va ser una persona que se’n va voler anar, per mèrit propi, perquè li va donar la gana i ja està».

Sense dades, sense hipòtesi, des de fa cinc anys la vida es va parar per a la Nadia. Amigues, confidents, «podria faltar-me qualsevol persona, qualsevol, però ella no». Visualitza el retrobament, tot i que no sap si arribarà.

La seva ment no s’atura. «Si es va matar, ¿per què no hi és? ¿Se’n va anar? Els agents diuen que si la troben i no vol que ho sapiguem, com que se’n va anar voluntàriament, ens diran que el cas s’ha tancat i ja està». Obvien que estava malalta, una vegada més.

Notícies relacionades

Un helicòpter s’estavella a l’M-40 de Madrid i deixa tres ferits lleus

Una dona en coma i el seu fill de quatre anys ferit després d’incendiar la seva parella la seva vivenda a Tenerife

«¿I si no està en el seu seny? ¿I si no sap qui és? Podria estar com una indigent als carrers, sense recordar. La meva mare tenia problemes de memòria per les descàrregues elèctriques al cervell de l’electroxoc».

La Mariela, lluitadora, amant de les converses, els passejos, el cafè. Camuflava el seu dolor amb el color dels seus dibuixos, pintava mandales abans de desaparèixer. L’amor de la seva vida, sempre ho ha dit, es diu Nadia. La seva filla. La mateixa que lluita contra vent i marea per saber.