Joaquín Amills: «És més difícil investigar una desaparició que un assassinat»

Diana Quer i les nenes de Tenerife –Anna i Olivia– el van ficar de ple, a través dels mitjans de comunicació, en moltes de les nostres llars. La cruesa de l’absència li va topar de cara: el seu fill no biològic, Joaquín Fernández, conegut com Junior, va desaparèixer sense deixar rastre l’11 de setembre del 2008. Joaquín Amills va saber reconduir tot aquell dolor i va començar a ajudar altres famílies. Empresari, polític i català, tot i que establert a Carboneras (Almeria), s’ha convertit en cara i referent d’una lluita: la de moltes famílies de persones desaparegudes. Seriós i pausat, bon orador i tímid, tot i que no ho aparenta. És fill únic però està acompanyat, ja que el 2010 va fundar la seva gran família: l’associació SOS Desaparecidos.

La brutalitat de la desaparició, de l’absència, el va tocar directament. L’11 de setembre del 2008 desapareix el meu fill no biològic (fill de la seva llavors parella). Jo vaig conèixer Junior quan tenia dos anys i va desaparèixer amb 23. Sempre l’anomenaré fill, perquè el vaig criar com a tal. Ell em deia papa, «papucho»... Recordo moltíssims moments junts. Moltes tardes de diumenge jugant amb un Escalèxtric que vam muntar en una habitació dedicada només a la pista. Venien els seus amics i els meus, ja grans. Era l’enveja... (Somriu). ¿Qui era Joaquín Amills abans de tot això?Era un empresari, polític... Un home amb la vida planificada. Estava vinculat a molts temes de l’església, compromès amb temes socials, però res del que és ara. Era una persona amb un futur que es pensava que ja ho tenia tot dissenyat. Amb la desaparició del meu fill vaig aprendre que només hi ha present, que no hi ha futur.

Aquell fatídic dia, Junior estava amb la persona equivocada i al lloc equivocat.Es va fiar d’uns llops vestits de xai. Era innocent, tenia el costum de fiar-se de tothom... La seva desaparició va estar relacionada, presumptament, amb una partida d’haixix, però aquesta partida no es va produir. (Junior anava amb un altre noi a bord d’un barco a Almeria, van patir una avaria i, segons la versió del seu amic, tots dos van haver de saltar a l’aigua i el fill d’Amills va desaparèixer). No hi havia haixix en aquell barco. Ningú es pot creure dos xavals que no sabien navegar, que no entenien ni tan sols el GPS, tinguessin una responsabilitat tan gran com una partida. Crec que van ser víctimes d’una trampa.

¿Vostè es va veure sol quan va passar tot? Molt. Sens dubte, no hi havia ni un 30% del que tenim avui. Quan va passar allò, vaig estar buscant com un desesperat. No trobava un punt de referència. No trobava ni tan sols altres familiars... Em semblava que era en un oasi. L’únic que vaig trobar, a finals del 2009, va ser una web d’una entitat a Barcelona: Inter-SOS. Vaig haver de pagar perquè posessin la imatge del meu fill a la seva pàgina. L’any següent em van demanar que continués pagant; no ho vaig fer i van treure la foto. 

Després d’això, al menjador d’una casa, neix SOS Desaparecidos. Al juny del 2010, a casa de Fran Jiménez, ànima de SOS Desaparecidos. El Fran és el meu altre jo, és molt més que la meva mà dreta. El vaig conèixer perquè tenia un blog de desapareguts. Després de dos anys, havia entaulat amistat amb bastanta gent: el David, un policia municipal de Madrid; la Toñi, que avui és coordinadora de SOS a França. Anàvem compartint coses. Tot i que jo que era l’únic familiar... Ells més aviat eren un drap de llàgrimes.

Una tarda em va trucar el Fran i em va dir: «¿i si fem una associació?» Li vaig dir: «prepara-ho tot, que pujo a Caravaca» (Múrcia). Vaig pujar una tarda que recordo que feia moltíssima calor... I allà, amb el seu germà Dani, que era molt jovenet en aquell temps, vam signar els papers. Va néixer SOS Desaparecidos.

L’associació ha anat de menys a més en fites, en nombre de gent, en objectius... ¿Quan es converteix en referent?Recordo al principi... El Fran i jo ens vam fer un tip de visitar institucions, càrrecs polítics, enviar correus electrònics: «Busquem persones que ens escoltin per entendre, no per respondre», començàvem dient. Això ens va tancar una gran quantitat de portes (riu). Se’ns quedaven mirant i dèiem: «ja està, no hem aconseguit res».

Una vegada, davant una carta molt dura que vaig enviar al Ministre de l’Interior, es va posar en contacte amb mi Juan Carretero, que llavors era tinent coronel i ara és coronel a Còrdova. Vaig percebre molta empatia, una sensibilització tremenda. Al cap d’un mes ens vam reunir amb la Policia, la Guàrdia Civil i la Secretaria d’Estat. Allà van sorgir els primers inicis del que avui és el Centre Nacional de Desapareguts (CNDES).

El 2012, quan vam fer recompte de la difusió i de l’abast que teníem, vam comprovar que les nostres alertes arribaven a un milió de persones. Recordo que ens posàvem les mans al cap: «Un milió no pot ser. Això està malament, s’han equivocat...». L’any passat el vam tancar amb 110 milions de persones de difusió directa. De manera indirecta, parlaríem de bilions. És impossible calcular les vegades que surt una alerta nostra a la televisió, a la premsa, als diaris.

Arriben fins als caixers automàtics de moltes sucursals bancàries.

Que es fessin alertes amb la foto i la descripció de persones desaparegudes als caixers automàtics d’EURONET ha sigut una fita, crec, en el nostre país. Aquest acord es va signar al Ministeri de l’Interior. Vam ser els primers a fer-ho. Avui dia ho fan a Portugal, a Itàlia, crec que a Bèlgica... En cinc o sis països. Vam arrencar nosaltres. Molts pensen que només són capaços de fer-ho els americans amb l’Alerta Amber (sistema de notificació de desapareguts menors d’edat). L’alerta Amber això no ho té. Nosaltres sí.

No ha sigut un camí fàcil... En cap aspecte. En aquelles primeres reunions, la majoria de les vegades jo sortia d’Almeria a les dotze de la nit amb autobús. Arribava a Madrid a les sis de la matinada i allà algú m’esperava, acabava la reunió i tornava de nou amb autobús a les cinc de la tarda. Arribava a Almeria a les dotze de la nit. M’esperava la meva filla o el meu gendre per portar-me a Carboneras (Almeria). El Fran feia el mateix des de Múrcia. Així és com treballàvem i com continuem treballant. Ara anem amb cotxe, però totes les despeses les paguem de la nostra butxaca.

Des del principi teníem una idea molt clara i continuem molt fidels a ella: que no cobraríem mai ni acceptaríem mai diners dels familiars. Que no acceptaríem ni demanaríem subvencions. Que el nostre pressupost seria zero. Potser per totes les experiències que havíem viscut. Apostem per la solidaritat. I diguem que la solidaritat amb els diners no fa gaire bona parella.

Activen alertes, donen suport jurídic, psicològic... ¿Què és exactament SOS Desaparecidos? El nostre objectiu sempre ha sigut ser veu dels qui no la tenien. Ser veu dels familiars. Ser llum dels desapareguts. Volíem ser una eina a favor. La paraula no és «envers», sinó «cap a» organismes públics: Ministeri de l’Interior, Secretaria d’Estat, cossos de policia, Guàrdia Civil... Ser una eina d’unió, poder treballar junts.

Hem sigut pioners en els cursos de sensibilització en les Forces i Cossos de Seguretat de l’estat. En els cursos de formació. Vam fer un manual de recerca que és pioner a Espanya i el vam presentar al Ministeri de l’Interior. Moltíssimes coses. Vam entregar el primer esborrany de l’Estatut de la víctima el 2018 i en el Pla estratègic Nacional hi ha 17 propostes de SOS Desaparecidos.

I, a més, acompanyen les famílies. Sí, ho fem sense publicitat. Els desapareguts no són un negoci per a nosaltres. No necessitem publicitar els qui ajudem o els qui ens demanen alguna cosa. Ni els qui posem un advocat, ni els qui posem un psicòleg o un treballador social o fins i tot aquells a qui els nostres col·laboradors entreguen cistelles de menjar. Tot això forma part d’aquesta habitació privada que tenim nosaltres en la relació amb les famílies.

Jo crec que la millor carta que tenim és el suport emocional. Moltíssims de nosaltres som pares, mares o familiars de persones desaparegudes, de manera que parlem el mateix idioma.

Vostè coneix el dolor... Ha arribat a cavar amb les seves pròpies mans buscant Junior. ¿Com s’acompanya una persona trencada?Hi va haver la possibilitat que al meu fill l’haguessin enterrat enmig de la muntanya i em vaig passar un mes cavant fosses amb les mans, literalment. Sol. No hi havia ningú ni res on es pogués acudir. Va ser duríssim.

Crec, i això és important, que cal acompanyar, però cal fer-ho de manera constructiva. Contribuir que el familiar es victimitzi, que entri en un pou profund, no hi ajuda gens. Deixa de viure, buscarà culpabilitats per tot arreu. Ara la culpa la té un, ara els culpables són d’altres... Als familiars cal explicar-los la realitat. Cal explicar-los que el camí és l’acceptació del que passa.

L’acceptació ens brinda la possibilitat de lluitar d’una forma sana. Cal dir la veritat a les famílies. I la veritat és que hi ha desaparicions en les quals, per desgràcia, s’esgoten tots els recursos i, si no tens una mica de sort, és molt difícil. No és qüestió que hi hagi policies bons o dolents... És qüestió que és més difícil investigar una desaparició que un assassinat. 

Ara penso, gairebé directament, en Juana Canal, l’exparella de la qual va ser detinguda per la policia fa uns dies. La seva família va estar gairebé vint anys buscant-la...Una desaparició que va marcar molt la família per com es va tractar. Ells mai han cregut que ella marxés i van seguir ferms que algun dia sortiria la veritat. Els ha arribat. Juana significa l’esperança per a moltíssimes famílies que fa 14, 15, 20 anys que busquem els nostres éssers estimats, sense respostes. En un moment donat, una persona que va passejant es pot trobar les restes del nostre familiar desaparegut. Cal continuar lluitant. Hem tingut un regal de la vida per creure en l’esperança, és ella: Juana Canal.

Molta gent el coneix per la seva lluita amb les nenes assassinades pel seu pare a Tenerife, Anna i Olivia, cas en el qual va exercir, a més, de portaveu. Un altre cas que, per descomptat, m’ha marcat molt i amb el qual he après el que és la hipocresia humana, en molts nivells. Quan vam anunciar que en seria portaveu, fins i tot se’m va insultar. Alguns familiars, algunes entitats, no ho van entendre. Després tothom s’ha tornat complaent amb la causa, però ningú ha demanat perdó. Va passar el mateix amb Diana Quer. Per descomptat. Per cada crítica, hi va haver 20.000 persones que ens van felicitar pel treball que vam fer.

Va ser un treball difícil. En molts aspectes. Recordo que portàvem tres o quatre dies amb la desaparició. Tots els mitjans pressionaven i Beatriz Zimmermann, la mare de les nenes, em va dir que li agradaria que fos el seu portaveu. Jo mai ho havia sigut perquè no m’ho havien demanat. Li vaig dir: «cap problema, però per ser-ho vull que formem equip». És igual si treballem 28 hores al dia. Les treballarem, però hem de tenir confiança màxima. Beatriz moltes vegades em va oferir un sou o fer una aportació a SOS Desaparecidos. Sempre li vaig dir el mateix: no. Mai acceptaré diners.

¿Va ser el seu rol més difícil?Jo atenia 15, 18, 20 mitjans cada dia. De vegades fins a les tres o les quatre de la matinada perquè eren televisions de l’altre costat de l’oceà. Crec que a les facultats de periodisme s’hauria d’estudiar l’exemple de com es va portar. Patricia Cabrera, que és psicòloga de SOS Desaparecidos, la meva dona, va fer un treball fantàstic. Una part de les cartes que es van escriure per a Tomás Gimeno les va redactar ella. Totes intentaven arribar al cor d’aquest assassí. Estaven molt estudiades, consensuades amb Beatriz. Hi havia gent que em deia: «aquestes cartes les ha fet algú de l’FBI...» No, les escrivíem nosaltres.

El desenllaç va impactar tothom. Jo no el contemplava. Tothom, els amics, família... Tothom repetia: «Ell és així, és aixà... Però és incapaç de fer res a les nenes. L’Olivia és la nina dels seus ulls». Mai vaig trobar ningú que digués: «¡Eh, sompte! Que aquest home els pot fer mal». Ens va agafar sense paraules. No ens ho podríem creure. Crec que vam ser capaços de donar llum al que és la violència vicària. Jo mateix la desconeixia. Vam aixecar un «ja n’hi ha prou» d’utilitzar els nens que va traspassar les fronteres. Avui dia, la Beatriz i el seu marit Eric, la seva filla Elsa... Per nosaltres són part de la nostra família.

¿Com aconsegueix recompondre’s? Darrere de Joaquín Amills, com a president de SOS Desaparecidos, hi ha un grup de treball de 45 persones meravelloses. I, a nivell personal, jo sempre dic que el 98% de les meves idees són de la meva dona, Patricia. El 2% restant són meves, que normalment són les que fallen. La vaig conèixer el 2011, ens vam casar als EUA el 2017 i m’ha fet entendre moltíssimes coses.

Et diré que m’agrada el mar i, per a mi, la vela major, que és la que recull el vent i empeny la nau, és Patricia. Per descomptat hi ha una altra dona també, la meva filla Cristina. Elles són les que recullen tot l’esforç, capacitat i voluntat que tinc per conduir a port aquest veler que és SOS Desaparecidos.

La societat, els espanyols... ¿Som solidaris? Espanya és un dels països més solidaris que hi ha. Quan toques la fibra sensible, la gent s’aboca.

Ha rebut diversos premis. Entre ells, la Guàrdia Civil l’ha condecorat amb la Creu al Mèrit Civil amb distintiu blanc. A tothom li agrada, és clar, però no és el que busquem. Tot i que, porto amb molt, molt orgull la medalla del Mèrit Civil de la Guàrdia Civil. El porto sempre amb mi. Fixa’t que el cas del meu fill el va portar Guàrdia Civil i no el van resoldre... Es tracta d’acceptar les situacions i no buscar culpables. En cada premi hi ha una gran satisfacció perquè al darrere hi ha el fet de creure en SOS Desaparecidos. L’últim que vam recollir fa pocs dies, al Festival de las Naciones de Sevilla, va ser també molt emotiu.

En el seu suport, en la seva lluita pel retrobament... ha xocat amb investigacions precises, instruccions nefastes... ¿S’ha guanyat enemics?Crec que no. Crec que, fins i tot en els errors, hem fet amics. Els hem tractat amb serietat, discreció. Per descomptat, hi ha hagut autèntiques salvatjades, però crec que les coses cal tractar-les en el seu context. No buscar l’escarni. Per un error mèdic no deixem de creure en la medicina, ¿no? L’ésser humà comet errors.

Tenim molt bons professionals. És més, crec que tenim els millors professionals del món. Deixen d’estar amb la seva família per atendre els casos. S’estan esforçant a formar-se... Tenim professionals amb un cor d’or. Necessiten més mitjans materials i humans.

Notícies relacionades

Un helicòpter s’estavella a l’M-40 de Madrid i deixa tres ferits lleus

Una dona en coma i el seu fill de quatre anys ferit després d’incendiar la seva parella la seva vivenda a Tenerife

Un dia normal atén unes 50 trucades. ¿Quantes hores té el seu dia? Crec que 24. Però el meu telèfon mai està apagat. (Somriu)

La lluita seguirà sent el motor de SOS Desaparecidos. Mentre les veles siguin capaces d’anar recollint els vents... Fran, jo i tot l’equip de SOS Desaparecidos continuarem sent-hi les 24 hores, els 365 dies de l’any.